Les 7 diferències

Familiar

informació obra


Dramatúrgia:
Jesús Muñoz , Sergi Belbel
Direcció:
Jesús Muñoz , Antonio Calvo
Intèrprets:
Natalyd Altamirano, Ruba Barua, Jesús Muñoz, Severo Obiang, Pau Pons, Zhao Hu
Escenografia:
Joan Collado
Il·luminació:
Marc Gonzalo
Vídeo:
Fermín Jiménez
Composició musical:
Pedro Aznar
So:
Panchi Vivó
Vestuari:
Joan Collado, Àlex Cantó
Sinopsi:

Espectacle familiar que, mitjançant el llenguatge corporal, la música i el joc, aborda les diferències entre persones de trets i d'orígens distints. Formes, colors, llengües, costums i maneres d'entendre la vida que reflecteixen la diversitat quotidiana. Els personatges ens faran saber per què i com van arribar fins aquí, què es van endur i què van haver de deixar. Un espectacle que reflexiona sobre la igualtat, la pertinença i l'exclusió, sobre allò que realment separa i uneix les persones. Amb curiositat, naturalitat i, sobretot, molt d’humor.

Crítica: Les 7 diferències

15/09/2018

Nova postal del món ben blanc de Pont Flotant

per Jordi Bordes

Pont Flotant teatralitza allò que viuen. Practiquen un teatre generacional que exposa més que confronta conflictes. En aquest sentit, és un teatre molt blanc, ingenu, innocent, però amb algunes metàfores lluminoses i puntes de genialitat en les posades en escena. Aquest nou títol arriba després que hagin parlat de la seva infància (Com a pedres), de l’amor (Exercicis d’amor), de l’empancipació (Jo de major vull ser Fermí Jiménez) i finalment de la paternitat (El fill que vull tindre). Acabat aquest viatge vital, arriba el moment de replantejar-se capítols per a educar els fills. I aquest sembla ser l’embrió de Les 7 diferències, un treball en el que busquen la interpel·lació amb la canalla més petita de la sala i que, sempre des del joc, demostren que tant diferent és una persona vinguda de l’Àfrica (els nostres besavis eren africans) respecte un occidental, com viceversa. I que, a part del color de la pell, hi ha molts altres elements que ens diferencien (des del caràcter a les canes al cabell). En el joc, aquest cop, integren amics d’altres contrades. Cadascú explica, en clau de conte fantàstic el seu viatge (sovint dramàtic) fins a instal·lar-se a València. No hi ha dramatisme, més aviat joc continu,un punt previsible. I reflexions molt blanques sobre el risc, la por i l’angunia de deixar-ho tot i integrar-se a una nova cultura, amb una nova llengua i maneres d’entendre el carrer, la feina, la família, la religió, la gastronomia… És una peça un punt massa naïf que, efectivament, no te les metàfores lluminoses, ni els girs inesperats però que respira de l'entusiasme d’una companyia que segueix emocionant-se fent teatre i compartint aquest somriure per tot el pati de butaques. Comparteixen la seva petita i honesta felicitat. És simple però no és fàcil transmetre sempre en aquesta sintonia. Aquest és el repte. I no és fàcil mantenir-hi la tensió dramàtica sense la presència del conflicte, de cap personatge fosc que qüestioni aquest món ideal i utòpic.