Per la gent de El Pot Petit es necessita un espai ben gran. Can Papasseit , a Vilanova del Camí, ha estat el lloc ideal per acollir l’espectacle de titelles Les aventures del lleó vergonyós. Unes grades muntades han acollit, així per sobre, més de 200 persones, de les quals , ara sí, la meitat eren infants. El Pot Petit és probablement el fenomen més gran entre la quitxalla catalana dels últims anys. I això que no es tracta d’un concert amb el Pau i la Jana i la Melmelada Band. Però l’espectacle té suficient ganxo com perquè pares i fills hi acudeixin en massa. És la història extensa d’un dels personatges més carismàtics del cançoner de la banda: el Lleó vergonyós.
Ara ens trobem una sabana formada per dues muntanyes rocoses flanquejant a banda i banda una base semi circular i un plafó sobre el qual es projecta un horitzó clar. Aquest és l’escenari on la Mercè Munné Parera i l’Ovidi Llorente Saguer des d’on manipularan les diverses titelles que donaran vida a tots els animalons de la faula. El primer, el lleó vergonyós, que just es desperta per dir bon dia al món. La primera cançó animada amb que els dos intèrprets i cantants ja es posen a la platea a la butxaca. La història és la mateixa de la de la cançó, un lleó que contràriament al que s’espera d’ell, és més aviat vergonyós i no s’atreveix a rugir amb força. I es clar això no ho acaba d’entendre la girafa que en un desafortunat accident acaba colpejant el felí amb un cop de cap tot girant el coll llarg. El lleó surt volant i acaba caient ben lluny, enmig de la selva (bé digues-li selva o digues-li jardí) on està el tigre, un altre animal que no compleix amb la seva definició intrínseca: un tigre bromista i que li agrada cuidar el seu jardí. De fet, cap dels animals que el lleó s’anirà trobant en el seu periple de tornada a casa compleixen amb la seva essència, o la que hauria de ser. Ni el cavall, ni l’hipopòtam, ni el gall. Però entre tots aconseguiran animar i treure-li la vergonya al lleó.
La història és fresca àgil, ben narrada, l’escenografia, mutant, és senzilla però molt ben feta. Però el que fa que aquest espectacle connecti de debò amb els més menuts, a part de la història, és la interpretació vocal dels dos actors i titellaires. Ambdós recreen tota l’auca d’animals impostant i col·locant la veu d’una manera molt professional i les cançons estan composades i efectuades amb la mateixa preciositat harmònica que els hits del grup (la cançó del Cavall ha estat molt ben celebrada per la parròquia). I al seu costat està el Dani López, el compositor musical i qui s’encarrega de tocar tots els instruments, des de la guitarra fins a la flauta travessera o el piano entre altres instruments.
I com no podia ser d’altyra manera, el final de la festa, amb la quitxalla desfermada, és la cançó mare de tot l’espectacle: el lleó vergonyós. I sí, al final si que ha funcionat. El Pot Petit han trobat un filó en la creació d’aquests espectacles a partir de les seves cançons. Auguro futures propostes amb els Pirates, el Mico o el Drac Rac. I un servidor i el seu fill allà hi serem.
