Les aventures del lleó vergonyós

informació obra



Sinopsi:

La companyia que ha transformat l’espectacle infantil en català arriba amb titelles, música en directe i una funció en format íntim i reduït. Què més es pot demanar? Doncs que ens acompanyin un lleó, un tigre, un cavall, un gall i molts altres animals! A través d’un viatge trepidant, el petit lleó vergonyós coneixerà un munt d’amics i experimentarà per primera vegada les emocions bàsiques: la por, l’alegria, la tristesa, la ràbia… Uns sentiments que aprendrà a reconèixer, acceptar i compartir. Us animeu a viure aquestes emocions amb ell? Un espectacle que els més petits de la casa recordaran per sempre. 

Crítica: Les aventures del lleó vergonyós

30/05/2021

¿On és l'Àfrica?

per Andreu Sotorra

Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021.

Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió.

«Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula.

El llenguatge tant dels diàlegs de la trama com de les lletres de les cançons és extremament polit sense fer concessions a modernismes innecessaris amb expressions que als espectadors als quals s'adrecen es deuen sobtar de trobar en boca de personatges de ficció allò que potser alguna vegada han sentit en boca dels pares o dels avis (Tinc mala lluna; sóc rabiüt; causar estralls...), cosa que no fa cap nosa al ritme musical, molt variat, enganxadís i en alguna escena que reflecteix segons quines emocions, també melòdic.

Dos titellaires fan també d'actors, a la vista sempre, no en caixa fosca, sense amagar les veus que hi posen i les peces que hi canten. I un tercer intèrpret és el músic, que més aviat sembla un home-orquestra perquè ha de batallar amb instruments molt diversos i, a més, ha de produir segons quins efectes especials amb l'avantatge que els espectadors poden veure com es resolen pluges o vents d'enganyifa.

L'espectacle de bestiari humanitzat té diferents artistes convidats a la història del lleó. Hi ha un cavall, un tigre, una girafa, un hipopòtam, un gall... Especialment suggerent és el joc de pilota entre el cavall i el lleó, però també el missatge subliminal que amaga i que fa canviar d'humor el cavall quan descobreix que la pilota no està al seu servei sinó que és ell qui l'ha de servir per divertir-se amb el joc, ja sigui a cops de coça, cops de cap o cops de pit.

La trobada amb cadascun dels personatges té una microhistòria dins de la història principal i una intenció molt determinada d'El Pot Petit: allunyar els fantasmes de la por, relativitzar les eufòries de l'alegria, dominar les caigudes en la tristesa o reconduir els rebrots de ràbia. Si al pot petit diuen que sempre hi ha hagut la bona confitura, en aquest Pot Petit hi ha la bona música i el bon teatre per a infants. (...)