La que serà la protagonista durant gairebé tres hores —depèn de com el director i dramaturg Alexander Zeldin tingui el dia perquè entre la primera i segona funció va decidir escurçar un quart d'hora i no fer l'intermedi— es passeja per la platea com fan a vegades tants espectadors buscant la seva localitat. Les llums de la sala es van esmorteint però no s'acaben d'apagar mai, potser perquè els espectadors es fonguin amb els personatges. Finalment, queda clar que la protagonista, de somriure murri, no és una espectadora mig despistada sinó que és l'actriu, el personatge, que dóna el tret de sortida a l'obra «The confessions» pujant a l'escenari.
Hi ha realisme en l'obra de l'autor i també en la posada en escena. Considerat deixeble de Peter Brook —de fet va ser Peter Brook qui el va recomanar al Grec en l'última estada que va fer a Barcelona—, Alexander Zeldin va poder treballar amb ell i la seva assistent Marie-Hélène Estienne.
Qui recordi l'espectacle «Tempest project», del Grec 21, cal que sàpiga que Alexander Zeldin en va ser l'ajudant de direcció, però cal que sàpiga també que no trobarà en els seus espectacles la línia continuista de Peter Brook. Zeldin se'n distancia formalment sense abandonar-ne el mestratge de fons.
Ja he dit que hi ha molt de realisme en la concepció dramatúrgica d'Alexander Zeldin, una descoberta aquí com a autor i director que ha obert l'interès per la resta de la seva obra, sobretot la que forma part de la trilogia «The inequalities» que reflecteix la precarietat dels obrers d'una fàbrica de carn («Beyond caring»), la història íntima d'un amor familiar («Love») i una compromesa auca de realisme social («Faith, Hope and Charity»). Es podria dir que Alexander Zeldin és, en teatre, allò que Ken Loach és en cinema. Encara trobem una obra abans de «The confessions», la que tracta d'una residència, una “maison de repos” que diuen en francès, d'un grup de gent gran que espera pacientment la mort («A death in the family»).
Amb «The confessions», en només quatre funcions programades dins el Grec'23, per cert amb la sala gran del Lliure de Montjuïc no esgotada del tot potser perquè una perspectiva de tres hores sobretitulades no és el millor ham per cridar espectadors, el jove director, que ara té 38 anys, fill de pare rus i de mare australiana, debutant en teatre a Rússia i Corea del Sud i consolidat després teatralment, en els últims cinc anys, a cavall del Regne Unit i de França com a director associat del National Theatre de Londres i de l'Odéon Théâtre de l'Europe de París, s'endinsa en la història íntima, personal i vital d'un personatge femení, que no amaga que és la seva mare, nascuda a Austràlia el 1947, i que transita per diferents estats emocionals sense poder evadir de caure en els propis enganys dels que és víctima, en els seus errors, les seves il·lusions i les seves contradiccions.
Si bé l'obra té alguns alts i baixos pel que fa al gruix del discurs, a vegades excessivament previsible, en canvi sí que guanya tots els trumfos pel que fa a la interpretació global de la companyia que té dues actrius de primera línia, les que representen les dues franges d'edat de la protagonista, la mare, Alicia Burns, de la qual els espectadors coneixeran els seus inicis adolescents a Austràlia (amb l'actriu Eryn Jean Norvill) i ja no la deixaran fins als gairebé 80 anys a Londres (amb l'actriu Amelda Brown), les dues intèrprets, capaces d'assumir els seus papers amb un nivell màxim de seducció actoral.
Alexander Zeldin parla de la seva mare, sí, però també de les que podrien ser moltes altres mares dels últims setanta o vuitanta anys. Un primer matrimoni convencional, una malentesa amb la seva mare que l'obliga a caure en el casament, una violació, un divorci, un exili d'Austràlia al Regne Unit, i la troballa finalment d'un home de qui no se n'hauria enamorat físicament però que li aporta l'estabilitat i la felicitat perquè té una qualitat envejable: que és només un bon home.
A la feblesa o diguem-ne “telenovel·lització” d'alguns diàlegs cal contrastar la fermesa de la direcció i la suggerent simbologia amb els quadres que marquen el muntatge, amb l'obra insígnia: «Gilles, dit altrament Pierrot», la pintura a l'oli del rococó francès del 1718-1719, de Jean-Antoine Watteau, una de les recerques que fan els visitants del Museu del Louvre de París i que continua reflectint la seva mirada enigmàtica dirigida a tots els que el contemplen, potser com li passa a la mateixa protagonista, Amelda Brown, la mare de «The confessions», amb qui Alexander Zeldin va crear la dramatúrgia de la seva obra gràcies a una sèrie de llargues converses que va poder mantenir amb ella durant el confinament a causa del coronavirus.
Alexander Zeldin fa a partir de la seva mare un retrat del que ha estat la societat entre els segles XX i XXI, però partint d'uns personatges que no són ni espectaculars ni coneguts ni tan sols emprenedors o marcats per l'èxit. Són simplement persones, de classe treballadora, humil, que neixen en unes circumstàncies molt diferents a les actuals i que s'han de fer a elles mateixes, que confessen el que ha estat la seva vida, com la mare de Zeldin, fins a aconseguir una mena de pau interior amb tot allò que els envolta. (...)
