“Pierrot, dit autrefois Gilles”.Aquest és el quadre de Watteau pintat el 1721 i exposat al Museu del Louvre que apareix com una de les imatges de referència de “The Confessions”, l’extraordinari espectacle que Alexander Zeldin ha creat tot partit de les llargues converses que va mantenir amb la mare al llarg del confinament pandèmic. I el cert és que el quadre de Watteau arriba a tenir en el muntatge de Zeldin una doble funció complementaria. D’una banda , perquè la interpretació que se’n fa de la pintura en un moment determinat de l’obra, ens està explicant també alhora l’itinerari vital de la seva protagonista, un personatge de ficció anomenat Alice que en té alhora molt d’alter ego gens fictici d’aquella mare del creador abans esmentada. De l’altra, perquè aquesta interpretació d’una pintura que roman invisible a ulls de l’espectador fins i tot quan l’Alice la contempla admirada al mateix Louvre, ens està explicant també en gran mesura tota la posada en escena de Zeldin.
Al quadre, un Pierrot desemmascarat però encara vestit de la manera com ens l’havia mostrat sempre la Commedia dell’arte, ens mira amb una mirada un xic malenconiosa no exempta del seu punt enigmàtic , tot deixant darrera seu el grup de personatges de la Commedia del qual sempre n’havia format part. I el títol del quadre sembla venir a reafirmar aquest punt de voluntari distanciament: el doble nom de la figura retratada , sembla estar remarcant també una transició existencial . Pierrot/Gilles s’ha apartat de l’escenari dins del qual ha interpretat sempre el paper que li estava assignat; s’ha sortit del quadre. I ara ens mira des del vertigen i el desconcert que dona aquesta mena de sortides , però també des de les expectatives que s’obren un cop donat el pas que tant ha costat fer. El quadre, doncs, tal i com l’interpreta Alice en una molt reveladora escena de l’obra, està explicant la seva pròpia historia i avançant el seu propi futur. I cal fixar-se en un altre detall també ben revelador. Quan l’Alice ofereix aquesta explicació del quadre de Watteau, ho fa com a dona casada , i dins del context d’un àpat amb amics que deixa en evidència la gran distància que existeix entre el quadre en el qual ara viu, i aquell en el qual podria sentir-se veritablement viva. I ho fa alhora sense fer cap referència a una dada que nosaltres sí coneixem: Watteau ha estat el pintor favorit del seu pare; un pare que va renunciar a viure com artista, i va assumir una forma de vida potser convencionalment satisfactòria , però damunt la qual plana també l’ombra de la insatisfacció.
Zeldin inicia el seu espectacle tot mostrant-nos una dona gran que deambula entre les butaques del teatre gairebé com si fos una espectadora despistada que busca la seva localitat. Fins que la veiem pujar a l’escenari silenciosament i amb un mig somriure als llavis :és la seva expressiva mirada la que en està parlant sempre. I entemen que és aquesta Alice gran ( una meravellosa Amelda Brown) la que es disposa a visualitzar amb mirada còmplice els records de l’Alice jove interpretada per l’estupenda actriu australiana Eryn Jean Norvill: serà ella, la que anirà passant davant nostre de l’adolescència esperançada a la maduresa que , al llindar de la desesperació, decideix emprendre el camí de la ruptura amb el personatge assignat per tal d’intentar convertir-se en el personatge que sempre ha volgut ser. I serà ella la que després d’haver passat de la cuina de la casa dels pares a una cuina de casa seva ( més aviat la casa del marit, com ell mateix s’encarrega de deixar ben clar) que és exactament la mateixa cuina que la de la casa dels pares , decidirà finalment deixar darrera seu totes aquelles cuines que li han vingut imposades, i crear la seva pròpia veritable llar. Això, tot donant alhora un salt continental des d’Austràlia cap a Londres, amb parada obligada a París per tal de contemplar d’una vegada el quadre de Watteau. Fins llavors, l’Alice gran i silenciosa que ens mira amb complicitat, s’ha apartat de l’escenari cada cop que es corria el teló per deixar pas a una nova escena. A partir de llavors, ja no li caldrà. A partir del moment en el qual l’Alice ja sap que ha trobat una llar i una existència seves de debò, les dues Alice ja no deixaran d’estar juntes al mateix quadre, al mateix escenari.
Mentre el text de Zeldin opta gairebé tota l’estona per defugir allò explícit sense deixar per això de remarcar tot el que queda implícit entre aquestes converses de vegades mig banals i aquests silencis i aquestes frases sovint inacabades que deixen anar els seus sensacionals intèrprets , la seva magnífica posada en escena t’està visualitzant constantment de forma ben tangible l’itinerari de l’Alice. I ho fa tot creant un potent paral·lelisme entre la maquinària teatral que contemplem gairebé tota l’estona amb els llums de sala encesos, i l’element teatralitzat que mostra una existència a la qual li toca assumir amb valentia decisions que provoquen certa por, per tal d’acabar trobant l’escenari que més li escau; el quadre vital digne de ser emmarcat . Zeldon li dona magistral forma dramàtica a aquella mena de violència quotidiana que s’escola sense fer masses escarafalls , però que no dubta en humiliar i rebaixar l’altre amb bones i dolces paraules per tal de fer-li saber quin és el seu lloc. En aquest sentit , resulta modèlica l’escena en la qual la mare de l’Alice condueix la noia cap a un matrimoni desastrós, amb la col·laboració d’un pare que també va ser al seu moment víctima d’una violència semblant: ell és precisament el primer personatge que ,en sintonia amb el concepte general del muntatge, se’n surt de l’escenari en el qual es troba enxampat ( la cuina ) per tal de confessar el que la pintura havia estat per ell abans de deixar-la reduïda a simple hobby. Més tard, Zeldin se’n servirà de la mateixa rotunda discreció magistral a l’hora de posar en escena una altra forma de violència: la de la violació que pretén no ser-ho, perpetrada per qui , situat teòricament i ideològicament a les seves antípodes, acaba encarnant un model d’home ben similar a aquell del qual l’Alice ha escapat; admirable , la resolució que Zeldon li dona a tot aquest fragment. Com ho és també l’escena final en la qual l’Alice gran ara ja dotada de paraula, enfila cap a una altra mena de sortida de quadre. Cal de nou fixar-se en la seva mirada. És o no és, la mateixa mirada d’aquell altre Pierrot? Ho és; i tant, com ho és!
