Una de les curiositats que oferia aquest Grec era conèixer l'obra d'Alezander Zeldin. El nom va aparèixer a les travesses des que Peter Brook (en el seu darrer viatge a Barcelona) el va recomanar com a director a revisar els propers anys. Zeldin havia estat ajudant de direcció de Brook i Marie-Hélène Estienne a Tempest project. El director venerat a Barcelona (impulsor de la transformació del magatzem municipal al Mercat de les Flors) hi veia una mena d'hereu molt més jove.
Vista l'obra més recent de Zeldin costa trobar-hi paral·lelismes al teatre intens de Peter Brook. Perquè no hi ha la destil·lació de l'escena amb la buidor, ni es narren històries d'altres cultures no occidentals (Tierno Bokar, The suit), ni hi ha una diversitat en el repartiment fent qualsevol paper històric. Zeldin fa un homenatge a la seva mare que es va construir a ella mateixa, escapant-se d'una vida amargada a Austràlia, dels seus primers fracassos universitaris i de parella, tot refent relacions i projecte vital a partir de les intuïcions més profundes, davant la poca confiança del seu entorn.
Deia Peter Brook que l'unitat mínima del teatre és que algú mira com un intèrpret creua l'escenari. En tot cas, Zeldin ho ha essencialitzat més. N'hi ha prou en què aquest espectador vegi l'intèrpret que s'hi estigui. Fet amb la densitat necessària, condueix a una emoció que trasbalsa fins al plor silenciós del públic (que passa bona part de l'obra amb la llum de sala mig encesa). El director i dramaturg carrega de nostàlgia i, probablement, idealitza la mare. Però això és tendre. Correspon al record ser benèvol. La trama mostra amb quadres que retraten uns 60 anys de la protagonista om viatja de la virginitat a la plàcida i solitària maduresa. De ser la noia de rínxols daurats que es remira presumida, a la dona de 42 que decideix viure amb l'amic de 55 que ni tant sols s'han fregat les mans passejant pel parc. És una recerca a la felicitat i també a aportar mirada assagística al món contemporani; a fugir dels cànons materns i repescar la inquietud del pare per Watteau (el pintor del rococó francès que dibuixa un Pierrot de mida natural, com volent escapar del quadre que li ha tocat viure, més amb curiositat que angoixa).
Després de l'estrena de diumenge, Zeldin va anunciar canvis per al passi de dilluns (que és el que vam veure), com ara que eliminava la pausa. Hi havia companys de la crítica que blasmaven la superficialitat de la trama amb unes interminables dues hores i mitja. El cert és que la peça es va allargar 2h 45 minuts (tot i retallant la pausa). Tot i que és evident que hi ha molts instants de lentitud, per a res es fa insuportable. Com diu el crític Andreu Gomila, les interpretacions són sublims. De gestualitat mínima i expressió màxima. Sigui en un quadre amb la protagonista sola (la mare adulta, per exemple, que hi va transitant com qui retorna als seus records per reviure'ls) o en un espai coral en què les mirades centren el focus per revelar el gest que defineix aquell capítol de memòria. La majoria de repartiment es desdobla amb altres personatges i hi transita una constant angoixa de la mare per agradar i per patir la frustració de no convèncer. Fins al quadre de la nimfa i el faune (per emular Watteau, de nou) en el que ella pren les regnes del seu destí i castiga al que va abusar-la. A partir de llavors, els sucs de taronja no els prepararan les dones als seus convidats i fills. També ho farà un marit tendre, sensible, juganer, feliç que, deia no havia tingut gaire sort amb la vida fins que la va conèixer.
En aquest retrat íntim, no hi ha les reivindicacions socials de desigualats de l'obra de Zeldin, que potser van meravellar Brook. No hi ha l'essencialització de l'espai amb sorra, canyes i algun instrument a un racó del director britànic afincat a França. Hi ha una història prou benèvola i benintencionada de fill artista que homenatja la mare. Però una capacitat preciosa per deixar-se explicar i perquè tot l'univers escènic rodi al voltant de la figura central, aquella mare que va colar-se a l'escenari el dia que es llicenciava a l'institut i que, sense voler, va malmetre el cartell que posava "Luceat Lux Vestra" ("Que la teva llum brilli davant del homes"). Si primer ho va fer irradiant una bellesa verge, més tard ho faria amb una maduresa serena, de gallina covadora. "Quan plou a Irlanda tant mulla les gallines com els catedràtics", diu un dels seus intermitents i capriciosos amants. Ella aixeca la cella i entén que la seva vida és irrepetible.
