Tempest project

informació obra



Direcció:
Peter Brook, Marie-Hélène Estienne
Adaptació:
Marie-Hélène Estienne, Peter Brook
Sinopsi:

Escrita el 1612, La tempesta és una de les darreres obres que va escriure Shakespeare, la història de Pròsper, duc de Milà, apartat del seu ducat per un germà ambiciós. Refugiat en una illa en companyia de la seva filla Miranda i gràcies al poder d’Ariel, l’esperit que té al seu servei, farà naufragar el seu germà per tal de prendre venjança. Però, més enllà de l’argument, potser, com diu Peter Brook, hi ha molt més en les paraules de Shakespeare, significats que no hem copsat en la primera lectura. Els busquen aquest director acostumat a treballar amb actors i actrius de procedències diverses i la que ha estat, ja des dels temps del mític The Mahabharata, la seva col·laboradora, Marie-Hélène Estienne. Aquí, el Pròsper protagonista és un actor format en la tradició del teatre britànic, però d’origen africà, Ery Nzaramba, una tria que no és casual. I és que, si els actors i actrius occidentals estan prou familiaritzats amb elements tan presents en les creacions shakespearianes com la violència física i política, la ràbia, el sexe o la introspecció, difícilment poden explorar de manera natural un món ocult i espiritual com el que apareix a La tempestat, que els resulta aliè. Altres cultures conviuen amb la idea de déus, de màgia i de bruixeria, però no l’europea; d’aquí que, potser, com a mínim en l’opinió de Brook, li resulti menys forçat interpretar el paper de Pròsper a un actor nascut en un entorn on el món invisible és una presència més real i natural. De la mà d’Ery Nzaramba, però també de la resta d’actors i actrius, descobrirem una obra que va revelant els seus secrets i significats a mesura que avança, i que està permanent sobrevolada per la idea de llibertat. Pròsper, el primitiu Calibà al seu servei, que encarna la idea del colonialisme incipient del segle XVI, o l’esperit Ariel: en aquest muntatge, tots cerquen el seu alliberament, tot i que per a cadascun aquest concepte tingui un significat diferent.

És el retorn al Grec Festival de Barcelona de Peter Brook, un director amb una relació llarga amb la ciutat: de fet, el seu muntatge La tragèdia de Carmen va marcar el 1983 la conversió del Mercat de les Flors en espai escènic. L’última vegada que va passar pel recinte va ser l’any 2011, quan va portar a l’escenari de Montjuïc una versió nua i minimalista de l’opera de Mozart La flauta màgica (Une flûte enchantée). L’any 2019, el director va rebre el premi Princesa d’Astúries de les Arts. Era un reconeixement més a la trajectòria d’un dels grans renovadors del teatre europeu del segle XX, un fill de migrants russos la trajectòria del qual va començar a la Gran Bretanya, però que el va dur, ja als anys setanta del segle passat, a París, on va fundar, al Théâtre des Bouffes du Nord, el Centre International de Créations Théâtrales.

Aquest espectacle neix d’un taller impartit el febrer del 2020 al Théâtre des Bouffes du Nord, on, durant quinze dies, insistint en la paraula de Shakespeare en la seva llengua original, Peter Brook i Marie-Hélène Estienne van dur a terme una recerca al voltant de La tempesta, acompanyats d’un petit grup d’actors: Hiran Abeysekera, Yohanna Fuchs, Dilum Buddhika, Maïa Jemmett, Marcello Magni, Ery Nzaramba i Kalieaswari Srinivasan. Després d’un nou període d’assaigs, aquest espectacle es va crear l’abril del 2021 al Théâtre Gérard Philipe, Centre Dramatique National de Saint-Denis.

Crítica: Tempest project

04/07/2021

Brook d'entre la boira, l'abstracte

per Jordi Bordes

La tempesta és una peça culminant de Shakespeare però que té uns quants girs difícils d'entendre. I que la direcció ha de decidir per enfocar-la cap a un relat o un altre per no acabar naufragant. Certament, el treball de Brook manté l'essencialitat actoral i de l'espai però no traspasa més que per moments, amb els quadres entre Pròsper i la seva filla Miranda i entre els simpàics i ambiciosos joves que proven de rescabalar-se del darrer naufragi. De la proposta de Lluís Pasqual en queda el record d'una excel·lent Anna Lizaran en el paper d'Ariel, una mena de follet entremaliat del Somni d'una nit d'estiu però amb un punt major de màgia. Projecte Ingenu va decidir escapçar-la i destil·lar-hi el moviment i el so i traslladar Pròsper a un pis en el que va perdent la memòria i només recupera, per estones la seva lucidesa a l'illa (Vaig ser Pròsper o recordant La tempesta). Per cert, aquesta producció acaba de guanyar el Premi de teatre BBVA 2021 i s'ha gratantit una gira per la temporada vinent.

És molt probable que aquesta sigui la darrera peça de Peter Brook, que ha dedicat ben bé 75 anys (dels seus 96 actuals) al teatre professional. Ja fa cosa de 15 anys que va abandonar el centre de creació i teatre a França que ell mateix havia creat als anys 70. La peça que s'ha pogut veure al Grec ha permès retrobar el director que va impulsar que l'antic mercat de les flors (que s'havia habilitat per guardar material d'obres municipals durant uns anys) es transformés en l'actual teatre. Ha anat repetint el seu viatge. Divendres confessava que una de les raons era que estaven enamorats de la Costa Brava i que hi tenien una petita cambra a Tamariu per passar-hi breus estades.

Peter Brook és un mestre molt obert a l'essencialitat oriental. I que ha plasmat amb uns escenaris buits on la potència dels intèrprets convida a veure boscos, ciutats o pluges intenses. El gust per l'ofici, per servir el codi com feia Shakespeare,i centrar la força de l'acció en l'actor i la paraula. Per a això, cal que els actors tinguin la capacitat de moviment d'un ballarí. Que, movent un braç, obri un món , expressi una potència captivadora i coherent en el seu relat. Brook seria com el savi que explica històries a l'ombra d'un baobab. Ja ho va ensenyar amb molts treballs que han esdevingut, catàrtics per a moltes persones, tant del món del teatre com del carrer. La seva radicalitat s'ha condensat amb el més ancestre.

El director reconeixia en la presentació de Tempest project que és vital que els actors projectin aquesta intensitat. Perquè, si no, la peça passa a ser una estona avorrida, que no retransmet gaire res. Aquest és, desgraciadament, el cas. Per sort, els espectadors de divendres vam compartir una estona d'escolta del director. Un privilegi que va permetre aplaudir-lo com a agraïment a tant de teatre i sensibilitat vital que ha escrit en la història del teatre. Ell prefereix treure-li transcendència, alhora que agraeix aquesta comunió sincera i entregada.