Tempest project

informació obra



Direcció:
Peter Brook, Marie-Hélène Estienne
Adaptació:
Marie-Hélène Estienne, Peter Brook
Sinopsi:

Escrita el 1612, La tempesta és una de les darreres obres que va escriure Shakespeare, la història de Pròsper, duc de Milà, apartat del seu ducat per un germà ambiciós. Refugiat en una illa en companyia de la seva filla Miranda i gràcies al poder d’Ariel, l’esperit que té al seu servei, farà naufragar el seu germà per tal de prendre venjança. Però, més enllà de l’argument, potser, com diu Peter Brook, hi ha molt més en les paraules de Shakespeare, significats que no hem copsat en la primera lectura. Els busquen aquest director acostumat a treballar amb actors i actrius de procedències diverses i la que ha estat, ja des dels temps del mític The Mahabharata, la seva col·laboradora, Marie-Hélène Estienne. Aquí, el Pròsper protagonista és un actor format en la tradició del teatre britànic, però d’origen africà, Ery Nzaramba, una tria que no és casual. I és que, si els actors i actrius occidentals estan prou familiaritzats amb elements tan presents en les creacions shakespearianes com la violència física i política, la ràbia, el sexe o la introspecció, difícilment poden explorar de manera natural un món ocult i espiritual com el que apareix a La tempestat, que els resulta aliè. Altres cultures conviuen amb la idea de déus, de màgia i de bruixeria, però no l’europea; d’aquí que, potser, com a mínim en l’opinió de Brook, li resulti menys forçat interpretar el paper de Pròsper a un actor nascut en un entorn on el món invisible és una presència més real i natural. De la mà d’Ery Nzaramba, però també de la resta d’actors i actrius, descobrirem una obra que va revelant els seus secrets i significats a mesura que avança, i que està permanent sobrevolada per la idea de llibertat. Pròsper, el primitiu Calibà al seu servei, que encarna la idea del colonialisme incipient del segle XVI, o l’esperit Ariel: en aquest muntatge, tots cerquen el seu alliberament, tot i que per a cadascun aquest concepte tingui un significat diferent.

És el retorn al Grec Festival de Barcelona de Peter Brook, un director amb una relació llarga amb la ciutat: de fet, el seu muntatge La tragèdia de Carmen va marcar el 1983 la conversió del Mercat de les Flors en espai escènic. L’última vegada que va passar pel recinte va ser l’any 2011, quan va portar a l’escenari de Montjuïc una versió nua i minimalista de l’opera de Mozart La flauta màgica (Une flûte enchantée). L’any 2019, el director va rebre el premi Princesa d’Astúries de les Arts. Era un reconeixement més a la trajectòria d’un dels grans renovadors del teatre europeu del segle XX, un fill de migrants russos la trajectòria del qual va començar a la Gran Bretanya, però que el va dur, ja als anys setanta del segle passat, a París, on va fundar, al Théâtre des Bouffes du Nord, el Centre International de Créations Théâtrales.

Aquest espectacle neix d’un taller impartit el febrer del 2020 al Théâtre des Bouffes du Nord, on, durant quinze dies, insistint en la paraula de Shakespeare en la seva llengua original, Peter Brook i Marie-Hélène Estienne van dur a terme una recerca al voltant de La tempesta, acompanyats d’un petit grup d’actors: Hiran Abeysekera, Yohanna Fuchs, Dilum Buddhika, Maïa Jemmett, Marcello Magni, Ery Nzaramba i Kalieaswari Srinivasan. Després d’un nou període d’assaigs, aquest espectacle es va crear l’abril del 2021 al Théâtre Gérard Philipe, Centre Dramatique National de Saint-Denis.

Crítica: Tempest project

04/07/2021

Un hombre atraviesa el escenario

per Juan Carlos Olivares

“Un hombre atraviesa caminando un espacio vacío mientras otro le observa y esto es todo lo necesario para realizar un acto teatral”. Quien dejó esta lección escrita atravesó el viernes el escenario vacío del Teatre Lliure y muchos entendieron su certera reflexión. El hombre ya no camina. Su frágil cuerpo transportado en una silla de ruedas y arropado por la compañía que más tarde representará “la obra”. Peter Brook atraviesa el escenario hasta tocar el proscenio y se ofrece al público. Gran ovación. La Fabià Puigserver en pie. Brook pide silencio con la mano para iniciar una inesperada clase magistral sobre dos conceptos: la resonancia de ciertas palabras y la conmoción que causan, sobre todo si en ellas reverbera el misterio. Ilustra la clase con frases de Shakespeare con eco de despedida. A cada nuevo ejemplo la emoción del adiós se hace más presente, hasta alterar la serenidad de la actriz (Marilú Marini) que a su lado le sirve de intérprete. Para qué especular cuando sus últimas palabras son “el resto es silencio”. Es una invitación. El público responde con más aplausos, hasta que el maestro exige con un leve gesto que se le regale lo que pide. Cuando por fin escucha el silencio, pide retirarse. Y Peter Brook se marcha por donde llegó.

Deja en la sala una reverberación emocional que se espera que se mantenga o crezca en su tercera aproximación a La tempestad de Shakespeare. En Tempest Project están todos los elementos que han caracterizado su teatro, pero con esa impresión de ensayo para privilegiados que se percibe en sus últimos estrenos, compartidos con Marie-Hélène Estienne. Puestas en escena depuradas hasta lo esencial para ajustarse a la metafísica que el director ha hallado en el drama. Pensamientos con apariencia de teatro que de alguna manera se han dejado por el camino cierto aliento vital. Como si hubiera perdido la belleza de la simplicidad ancestral que brillaba en The Suit. La serenidad es ahora abrumadora. Casi monacal, franciscana en la exploración íntima de las emociones. Aún así hay destellos de maravilla en los detalles, como en el traspaso que Próspero hace a Ariel de los símbolos de su poder. O en ciertas escenas de Ery Nzaramba (Próspero) y Sylcain Levitte (Calibán y Fernando). En las miradas de Paula Luna (Miranda). Sobre todo, en el/la Ariel de la veterana Marini, que asume el rol con alegría liberadora, volando con las faldas de su gabán como alas. Y en las palabras finales del mago, sabio y cansado, que parece rogar al público que también lo libere del hechizo de la isla-escenario. Entonces es inevitable acordarse del hombre que atravesó hace unos minutos el escenario.