Les roses de la vida

informació obra



Intèrprets:
Enric Cambray, Roc Esquius, Gemma Martínez, Núria Sanmartí
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Autor:
Queralt Riera
Companyia:
Nuqart
Sinopsi:

Un jove emprenedor ben especial, propietari d'una petita empresa de càtering "creatiu", es presenta a la consulta d'un jove i reputat terapeuta perquè li resolgui el seu problema: s'ha enamorat apassionadament, malaltissament, d'una persona de qui no hauria hagut d'enamorar-se i això no el deixa viure. El terapeuta, minuciós, molt professional, comença a interrogar-lo però l'emprenedor esclata a xerrar pels descosits i a embolicar la truita fins que aconsegueix fer perdre els estreps al terapeuta. Aquest, desolat per haver sacrificat aquell mateix matí el seu gos, únic ésser viu que sembla haver estimat a la vida, es debat entre la irritació que li causa el seu pacient i el morbós interés que, al mateix temps, li suscita.

Poc després, en el despatx d'una important i temible presidenta d'un país no gaire llunyà, una secretària estranya i malcarada descobreix el secret íntim i pervers que la dona amaga i que sembla que pot tenir un lligam directe amb el terapeuta i el pacient... 

Crítica: Les roses de la vida

19/09/2018

Belbel vesteix de rosa el deliri amorós , en un entretingut divertiment un xic massa menor

per Ramon Oliver

 

Una bretolada per a dues actrius, dos actors i un gos. Així és com Sergi Belbel defineix la ben esbojarrada comèdia gràcies a la qual l’hem recuperat una mica com autor després d’una moooolt (massa !) llarga absència: això de dirigir tant , de coordinar tants tallers, donar tantes classes  i  tenir sempre tants projectes encetats, porta anys privant-nos de gaudir del seu enginy com escriptor teatral .  Doncs si el mateix Belbel  fa aquesta afirmació sobre  l’espectacle que ara ha estrenat a la sala gran del Barts després d’haver passat fa un any fugaçment per la sala petita del mateix auditori, caldrà donar-li la raó: la seva comèdia rosa – en el sentit visual de la paraula; començant pel  gelat que ens cruspim abans de començar la representació aquí tot té el color a través del qual Edith Piaf es mirava la vida- és una bona bretolada. I sí: també la “chanson “ de la Piaf a la qual em referia hi fa acte de presència, perquè Belbel vol alhora que la bretolada tingui certs aires francesos, i faci pensar una mica tant en aquell teatre de l’absurd que gairebé es pot afirmar que va néixer a París encara que molts dels seus més significatius creadors ( Beckett i Ionesco, posem pel cas )  no tinguessin orígens francesos, com en aquell altre  teatre de boulevard que sota l’aparença frívola del vodevil escolava també malentesos ben absurds.

Això sí; malgrat la petjada francòfila, a la pocasoltada de Belbel hi cap també una bona representació del poder germànic, encarnat en una premier que no es diu Angela però té el seu puntet Merkel.  I també hi caben unes notes  de musical de Broadway passat pels alps austríacs: el succedani de Merkel es transforma llavors en Maria Von Trapp per recordar-nos que a la vida tot són “Somriures i llàgrimes”, encara que en aquest cas no hi hagi espai per a les últimes. Sense deixar de banda l’aportació cinèfila anglosaxona: el mateix Hitchcock es deixa caura per la gresca en companyia de Patricia Highsmith, per avisar-nos que de la trobada de dos estranys en un tren en pot acabar sortint un bon assassinat. Què el crim no hi té res a fer en aquesta història? Tot es relatiu, si tenim en compte que un dels seus quatre protagonistes ( un Enric Cambray que s’emporta els moments més delirantment divertits de la gresca, tot i que cada integrant del quartet pot lluir-se a gust en una o altra circumstància ) es capaç de començar a associar i no parar fins l’infinit. Al cap i a la fi, associar és quelcom que està manat fer quan vas  a la consulta del psicoanalista . I precisament , a la consulta d’un improbable terapeuta  ( poc psicoanalític, això és cert) que se les ha de ver amb un no menys improbable pacient capaç de provocar neurosis al més centrat personatge ( i el terapeuta d’aquest deliri tampoc no en té res de centrat) , és on comença tot.  I comença força bé, cal dir-ho: la primera escena resulta terapèuticament engrescadora. Quelcom que et disposa a gaudir força del divertiment. Malgrat que el divertiment, no sempre es manté a la mateixa alçada. Després, venen moments en els quals l’acumulació de pocasoltada , sense deixar de despertar-te el riure puntual, resulta un xic esgotadora i massa evident en les seves intencions. Com resulta també evident que, arribat un determinat punt de la farsa amorosa eròtica políticament festiva, el mecanisme de la broma s’ha començat a esgotat, i cal tirar llavors mà d’un recurs – la doble de Julie Andrews- una mica massa fàcil i una mica massa precipitat. L’agradable broma de Belbel et deixa inevitablement amb ganes de més : amb ganes de retrobar-te amb un Belbel que, superades les bretolades, es fiqui de ple en la tasca de tornar-nos a regalar bons textos teatrals.  En qualsevol cas: si Belbel diu que aquesta és una bretolada per a dues actrius i dos actors , és perquè resulta evident  que la broma està molt pensada pel seu lluïment personal , i resulta també evident que  tots quatre s’ho han passat molt bé preparant-la . Del gos – que també es desdobla, per cert - no en podem dir res, perquè no podem parlar en nom seu.