Què podem fer si ens han d’acomiadar
per un ERO (expedient
de regulació de l’ocupació)? No podem comptar amb la solidaritat dels companys que s’han salvat (es
jugarien el lloc...). No podem comptar amb el suport del comitè (un tentacle de l’empresa). No podem
fer una vaga si som
només quatre. No podem fer una vaga a la japonesa perquè només quatre
treballadors no poden produir prou com per abaixar el preu del producte i provocar un daltabaix a
l’empresa. No podem far una vaga de fam
perquè un de nosaltres no pot passar sense cabrales ni xoriço... Els quatre
protagonistes de L’expedient decidiran una alternativa tan salvatge com real: segrestar el gerent. Ho
van fer uns treballadors a França i els va funcionar.
Amb aquest punt
de partida, L’expedient teixeix una dura crítica a la crisi personificada en quatre arquetips del
món laboral: hi ha el friqui mig psicòpata, hi ha el
revolucionari, hi ha el passota i hi ha la tiquismiquis. Personatges portats a l’exageració però comuns i ben propers. Cadascú arrossega la pròpia tragèdia i aporta elements que alimenten la
història. Des de les dèries televisives d’un mosso d’esquadra frustrat i
amargat, fins a les il·lusions revolucionàries de qui li diuen El bolxevic, tots els detalls ajuden a tancar una narració divertida, enigmàtica i crítica que ens fa riure per no plorar.
La història té dues
vessants. És una comèdia i és un thriller. Per una banda l’autor, director i
actor, Àngel Amazares, tria l’humor per denunciar una societat insolidària,
consumista i fastigosament
acomodada. Per l’altra planteja tot un cas de misteri que acabarà amb un final
sorprenent que tancarà
una obra rodona.
La posada en
escena, sòbria però efectiva; la música (original, potser fins i tot poc
explotada); les actuacions, creïbles dins
de l’extravagància de cada
personatge; el ritme, creixent a mida que ens apropem al desenllaç fan que
l’obra ens faci passar una bona estona (tot recordant, alguns, el passat
televisiu) i, com es volia demostrar, ens faci reflexionar sobre una qüestió
que ens marca el dia
a dia.
Hi ha una dada
que convida al
pessimisme: l’Àngel
va escriure l’obra el
2010, en plena crisi. I, per molt que
diguin, no ha perdut vigència.
