L'expedient

informació obra



Intèrprets:
Arnau Armengol, Sílvia Molins, Edu Gibert, Àngel Amazares, Manel Solàs (veu en off), Guillermo Weickert
Il·luminació:
Joan Cartró
So:
Joan Cartró
Escenografia:
Anaïs Roca
Composició musical:
Domènec Gonzàlez de la Rubia
Companyia:
Cia. Vintperquatre
Autoria:
Àngel Amazares
Coreografia:
Guillermo Weickert
Sinopsi:

Uns treballadors d’una empresa dedicada al sector tècnic de les instal·lacions telefòniques a punt de patir un E.R.O. (Expedient de Regulació d’Ocupació.), decideixen reunir-se en secret en el magatzem de l’empresa per decidir quina fòrmula pot ajudar-los a sortir d’aquesta situació. Durant el debat una idea pren força: el segrest del Gerent de l’empresa, “el Míster”. Un fet inesperat farà que aquella mateixa nit els esdeveniments obliguin a prendre decisions urgents.

Crítica: L'expedient

07/04/2016

El tragicòmic món laboral

per Toni Polo

Què podem fer si ens han d’acomiadar per un ERO (expedient de regulació de l’ocupació)? No podem comptar amb la solidaritat dels companys que s’han salvat (es jugarien el lloc...). No podem comptar amb el suport del comitè (un tentacle de l’empresa). No podem fer una vaga si som només quatre. No podem fer una vaga a la japonesa perquè només quatre treballadors no poden produir prou com per abaixar el preu del producte i provocar un daltabaix a l’empresa. No podem far una vaga de fam perquè un de nosaltres no pot passar sense cabrales ni xoriço... Els quatre protagonistes de L’expedient decidiran una alternativa tan salvatge com real: segrestar el gerent. Ho van fer uns treballadors a França i els va funcionar.

Amb aquest punt de partida, L’expedient teixeix una dura crítica a la crisi personificada en quatre arquetips del món laboral: hi ha el friqui mig psicòpata, hi ha el revolucionari, hi ha el passota i hi ha la tiquismiquis. Personatges portats a l’exageració però comuns i ben propers. Cadascú arrossega la pròpia tragèdia i aporta elements que alimenten la història. Des de les dèries televisives d’un mosso d’esquadra frustrat i amargat, fins a les il·lusions revolucionàries de qui li diuen El bolxevic, tots els detalls ajuden a tancar una narració divertida, enigmàtica i crítica que ens fa riure per no plorar.

La història té dues vessants. És una comèdia i és un thriller. Per una banda l’autor, director i actor, Àngel Amazares, tria l’humor per denunciar una societat insolidària, consumista i fastigosament acomodada. Per l’altra planteja tot un cas de misteri que acabarà amb un final sorprenent que tancarà una obra rodona.

La posada en escena, sòbria però efectiva; la música (original, potser fins i tot poc explotada); les actuacions, creïbles dins de l’extravagància de cada personatge; el ritme, creixent a mida que ens apropem al desenllaç fan que l’obra ens faci passar una bona estona (tot recordant, alguns, el passat televisiu) i, com es volia demostrar, ens faci reflexionar sobre una qüestió que ens marca el dia a dia.

Hi ha una dada que convida al pessimisme: l’Àngel va escriure l’obra el 2010, en plena crisi. I, per molt que diguin, no ha perdut vigència.

Trivial