L'home sense veu

informació obra



Intèrprets:
Cristina Cervià, Jordi Subirà
Escenografia:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Lluís Robirola, Xavi Gardés
So:
Lluís Robirola
Vestuari:
Iztok Hrga
Producció:
Temporada Alta 2016, Històries de boscos, Sala Flyhard
Direcció:
Milo Rau
Dramatúrgia:
Florian Borchmeyer
Estrena:
Temporada Alta 2016
Sinopsi:

La Cecília està a l’atur, té dos fills adolescents i un marit que viu escarxofat al sofà. En Tom Baxter és astronauta i viu aïllat, a la lluna, intentant enviar la seva veu a la Terra. Sense ningú que els comprengui del tot, la Cecília i en Tom van tirant, com anestesiats, esperant que succeeixi alguna cosa que els connecti amb l’entorn i doni sentit a tot plegat. Però el cap de setmana que Cecília decideix substituir la seva amiga a la feina, les seves vides faran un tomb. L’home sense veu parla de la comunicació entre les persones, la soledat i la possibilitat de trobar un llenguatge comú, un traductor universal que ens serveixi per connectar amb els altres, encara que estiguin lluny.

Crítica: L'home sense veu

29/11/2016

Lleus espurnes des de l'altra cara de la Lluna

per Jordi Bordes

El món de Clàudia Cedó es mou per unes latituds paral·leles al realisme. Ho va fer amb el malson còmic i tendre alhora de Tortugues: la dessacceleració de les espècies i també a Et planto. Sempre troba una doble realitat amb la que fer atractiva una situació, aparentment, quotidiana. Segurament aquesta peça, estrenada al Temporada Alta, és la que indaga més en l'autisme el seu altre puntal professional com a psicòloga. Construeix un instant en què un autista arriba a comunicar-se amb una persona desconeguda. Cedó imagina que l'autisme és com ser en una expedició lunar en què falla la comunicació. Així, construeix un mon fantàstic (que evoca al teatre físic de Daulte com aquell llunyíssim 4d'òptic) per generar el contrast de la incomunicació social a casa nostra. La peripècia d'una substitució insòlita provoca nous canals de comunicació. Perquè l'assistència monòtona  de la monitora experimentada (que ara volta perseguint el contacte extret del Tinder!) evitava cap descontrol que desordenés el ritme vital del pacient, reclòs a casa.

Certament, el camí pot ser molt fèrtil. Hi ha divertits monòlegs (servits per una experimentada Cristina Cervià) i moments d'una tendresa notable (Jordi Subirà veu constel·lacions al sostre del pis i adopta una expressivitat diferent, sense evocar als tics ni als tòpics). Però, tot i aquestes espurnes, l'obra pateix de voler viure un instant allargassant-lo excessivament. Un cop entès el codi i la trobada, la seducció de la peça es desactiva. Potser caldria construir major evolució de la història perquè els mateixos personatges poguessin plantejar-se contradiccions, dubtes... 

La mirada de Cedó en aquest univers és privilegiada perquè fa una dècada que treballa amb aquests col·lectius i descobreix empatia i comunicació, on tothom veu repetició i solitud. És obligada la referència, també en cartell (al Poliorama), d'El curiós incident del gos a mitjanit. En aquesta peça, el món personalíssim i angoixant de Christopher esdevé un laberint  amb el que s'empatitza tant amb el protagonista com amb els pares, que pateixen la dificultat de trobar maneres de relacionar-se amb el seu fill, diferents a les habituals. En aquest sentit, L'home sense veu és un contrapunt interessant a aquest món tant desconegut que ha de construir una particular via làctea a partir de les espurnes que s'emeten des de l'altra costat de la seva Lluna.