L'hora blava

informació obra



Intèrprets:
Adrià Olay, Pau Sastre
Assesor de moviment:
J. A. Putxades
Escenografia:
Daniel Ruiz, Kaka Gouvea
Vestuari:
Marina Prats
Il·luminació:
Laia Garcia, Joan Rey
So:
Cesc X. Mor
Ajudant de direcció:
Dionisio Sánchez
Producció:
Tantarantana (El Cicló), Col·lectiu La Santa
Autor:
Simon Carrot
Direcció:
Simon Carrot
Sinopsi:

A una illa remota, cada nit el seu únic habitant encén el far que il·lumina el món confús i violent que va deixar enrere. Després d’anys de soledat ha après a fer-se un lloc a una terra hostil, dominada per les forces de la natura i on els animals saben coses que no volen compartir amb ell. Una nit un home arriba a l’illa demanant refugi. Els seus propòsits trencaran el fràgil equilibri que el faroner porta anys construint, obligant-lo a enfrontar-se a allò del que va fugir.

L’hora blava és una història sobre la recerca de sentit i el compromís. És possible quedar-se al marge davant de la injustícia? I si ho fem, quines seran les últimes conseqüències?

Crítica: L'hora blava

27/03/2018

La feblesa de viure aïllat

per Andreu Sotorra

La companyia del Col·lectiu La Santa no ha volgut quedar al marge de la situació social i política que s'està vivint. I ho ha fet amb un llenguatge teatral críptic que exigeix als espectadors que facin la transcripció del llenguatge metafòric a la realitat.

Aquest recurs té un avantatge afegit: que l'obra no corri el perill de caducar per la circumstància temporal del moment present i que perduri en el temps perquè la injustícia va implícita amb la condició humana i, malauradament, es repeteix cíclicament.

La Santa ambienta «L'hora blava», una obra amb text de l'autora Laura Mihon però que ha estat també molt treballada col·lectivament, en el far d'una illa perduda. L'atmosfera creada és suggerent i teatralment eficaç, per la humitat que es deprèn, per la il·luminació difusa, pel efectes sonors de l'illot, per l'atrezzo de fustots o cordam imprescindibles per sobreviure en un far a l'embat de la fúria marítima.

La dramaturga Laura Mihon aprofundeix en el seus textos en la reflexió sobre la repressió del poder sobre els més febles. Com ja va passar amb la seva obra anterior, «Una casa a l'est» (també estrenada al Tantarantana dins el Cicló) és interessant recordar novament que l'autora és d'origen romanès, i que als 4 anys es va traslladar amb la seva família a Sevilla, l'any 1992, tres anys després de la dictadura comunista i la tragèdia de Ceausescu, una experiència personal mai desitjada, doncs, però que ha enriquit la seva feina teatral i la seva dedicació a la gestió cultural.

A «L'hora blava», l'illa i el far i l'únic personatge que l'habiten no ha de fer pensar en l'aventura pròpia d'un clàssic d'aventures, malgrat que de seguida ve a la memòria Robinson Crusoe, sinó en la simbologia d'una societat desconcertada que, des del seu refugi de solitud, viu la contradicció sobre si ha de comprometre's amb el que passa fora o si n'ha de fugir com si no ho veiés, forçant el pistó del seu egoisme personal.

La feblesa de viure aïllat es trenca sobtadament quan apareix a l'illa un segon personatge que esberlarà l'equilibri que el primer havia aconseguit i que portarà a prendre una decisió dràstica a l'hora de decidir si un es pot quedar al marge de combatre qualsevol injustícia o si cal lluitar per preservar el seu equilibri malgrat la incertesa de les últimes conseqüències.

Els actors Adrià Olay i Pau Sastre interpreten els dos únics personatges de l'obra. Durant setanta minuts, tenen el repte de fer créixer la tensió que es desencadena entre els dos únics habitants de l'illa del far de «L'hora blava». I en una atmosfera fosca, que sempre dificulta el lluïment personal dels actors, superen l'escull amb la força del discurs, molt matisat malgrat la tensió que s'hi genera, sense caure en l'histrionisme en els moments més violents que una proposta com la de «L'hora blava» podria provocar i posant, amb la paraula, el punt de llum imprescindible per combatre la foscor. (...)