Alguna vegada, quan us heu quedat escoltant el cant de les cigales , us heu preguntat quin és el cicle vital que segueix l’existència d’aquest insecte tan cridaner? Doncs, si teniu curiositat, només us cal demanar-li informació a la Fukijo. Ella us podrà explicar de quina forma les larves de les cigales es passen anys residint sota la terra, per acabar després emergint d’ella i viure una vida plena que com a molt, s’allarga quatre setmanes de res. Però tampoc cal que ens posem prepotents, perquè la nostra pròpia existència humana, per molt llarga que sigui, resulta igual d’insignificant o encara més , si ens posem a fer comparatives amb el paràmetres que regeixen a l’univers. Val a dir que els coneixements que la Fukijo té sobre aquest insecte , tot i ser molt notables, no resulten excepcionals dins de la cultura japonesa. I és que al Japó, les cigales són considerades com un exemple simbòlic de la forma com poden mutar les coses, i han captat des de sempre l’atenció d’artistes plàstics i poetes . Quelcom que evidentment, té molt present Aki Shimazaki, la molt popular autora d’origen japonès però resident al Canadà a la qual li devem el bonic relat (escrit en francès, com tots els seus llibres) que ara Àlex Rigola ha transformat en espectacle escènic.
La Fukijo no ha oblidat absolutament res sobre la vida de les cigales que tan presents estan i tan simbolisme agafen al llarg d’aquesta història. Però en canvi, sí ha oblidat (l’Alzheimer té aquestes coses) que està casada des de fa dècades amb en Tetsuo, amb qui ara comparteix també habitació a una residència per a gent gran. En qualsevol cas, la Fukijo, encara que hagi oblidat els anys de matrimoni, no se n’ha oblidat del Tetsuo , a qui ara torna a veure com si encara fos el seu promès . I aquesta forma d’ancorar-se en el passat, serà la que anirà fent que els records amagats que a la manera de les larves s’han passat anys enterrats sota terra, ara reclamin sortir a la llum. En concret, a la llum de la lluna plena . Això, ja ho entendreu quan aneu a veure l’excel·lent proposta que ens presenta Rigola. I un cop es desvetlli el misteri, segur que assistir a un concert o a una representació teatral una nit de lluna plena (especialment, si acostumeu a fer-ho en parella, i aquella nit la vostra parella ha acabat acudint en solitari a l’acte cultural) , agafarà altres connotacions. Parlant de connotacions: qui , donat que la paraula terrible ja ha fet la seva aparició, cregui que trobarà aquí una nova aproximació dramàtica al tema de l’Alzheimer i els seus estralls, va ben errat. Paradoxalment, en aquest cas la desmemòria es presenta com el mecanisme que li obra la porta a una part voluntàriament oblidada de la memòria. I que, amb aquesta apertura, possibilita reconstruir des de la veritat allò que s’havia construït des de l’ocultació .
Shimazaki planteja aquesta possibilitat fent que el seu relat prengui girs inesperats que ofereixen noves perspectives, que els personatges secundaris acabin agafant un insospitat protagonisme, i que l’aparent senzillesa poètica de la narració vagi prenent pel camí una subtil complexitat, tan delicada com la delicadesa exempta de judicis moralistes amb la qual ens va presentant cadascun dels personatges. I Rigola, seguint la línia de màxima simplificació dramatúrgica que ha convertit en estil propi, ens presenta aquests personatges i aquesta historia esborrant al màxim la distancia entre ells i les persones que seiem davant seu al petit hotel teatral que el director s’ha muntat a una ben acollidora gran plaça de Sants envoltada de records del seu passat industrial. Tret de l’enorme (en una sala com aquesta, tot ho pot semblar) i preciós gran arbre que omple l’espai de rosades connotacions nipones, aquí no hi caben quimonos ni falsos maquillatges: la Fukijo de Lluïsa Castells i el Tetsuo d’Andreu Benito no els necessiten per a res, i se’ns continuen presentant amb un rostre tan occidental com el que han mostrat sempre. Quelcom que evidència encara més el caràcter universal de la història, sense que això impliqui ni de lluny oblidar-se del rerefons japonès que forma part inseparable de l’ADN d’aquests essers. I per cert que l’ADN, també hi juga un paper ben significatiu en aquest record ocult que ara ha sortit del tot a la llum, i al voltant del qual va creixent la narració. Una narració que, i tornant a allò de l’estil Rigola , ens arriba d’aquella manera amb la qual ens han arribat també les veus de Txèkhov, Ibsen o Bernhard en muntatges recents seus, encara que aquest cop, els personatges no adoptin el nom dels seus intèrprets, com ha passat en d’altres ocasions. Però el tipus de fluïdesa, la manera de trencar la quarta paret i el to gairebé col·loquial segueixen paràmetres similars, des del moment en el qual Miranda Gas passa com si res d’oferir-nos les habituals advertències sobre allò que cal fer amb els mòbils abans de començar la funció, a demostrar-nos tot seguit que aquesta ja ha començat, i que ja ens trobem a la residència on viuen la Fukijo i el Tetsuo, i a la qual s’acaba d’incorporar un nou veí que s’assembla molt a Pep Munné. Posats a posar-li alguna petita objecció al text, diria que potser en ell algun dels personatges secundaris no acaba d’assolir prou relleu i de marcar un perfil prou engrescador . I també és cert que, vist tot just la segona nit de la seva estrena ( en aquest hotel hi caben tants pocs hostes que en una sola estrena no hi entren tots) , el muntatge exhibeix encara algunes arítmies i transicions no del tot ben resoltes , alguns lleugers entrebancs i alguna del tot impossible d’evitar incidència derivada de refredats en curs o al·lèrgies primaverals: res que no pugui ser resolt com qui diu en un tres i no res. I res que no pugui ser ràpidament oblidat cada cop que l’estupenda Lluïsa Castells ens llença una d’aquelles mirades intenses que diu molt més de la Fukijo d’allò que ens diuen les paraules de la Fukijo.
