“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola.
“Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.»
Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell. Els dos són en una residència d'avis —“une maison de repos”, que diuen els francesos— i la plaga de l'Alzheimer s'apodera de la Fujiko. I com fa “el senyor Alzheimer” —tal com l'anomena afectuosament l'actriu Carme Eias— un matí, quan la Fujiko es desperta, no reconeix el seu marit amb qui ha conviscut durant quaranta anys.
Aki Shimazaki no vol, en la seva novel·la, fer una descripció més de les conseqüències de l'Alzheimer, que ja són prou conegudes, sinó que fa un tomb i obre una porta a l'esperança: fins i tot amb l'Alzheimer hi ha l'oportunitat d'una nova vida.
De marit etern a promès de nou. Això és el que es proposa Tetsuo. Recomençar més enllà de la memòria perduda. Però, abans, esclar, si l'entranyable Fujiko, que rejoveneix com si fos adolescent, que parla a vegades només amb el gest —brillant Lluïsa Castell— ha de compartir habitació de la residència amb aquell ja desconegut, vol que li posin un paravent entre els dos llits. Fins que la parella no ho sigui formalment, esclar.
I en aquest nou estat, surten a la llum els secrets, els records bons i dolents, els enganys, els amors i els desamors, la paternitat, la mort, la infidelitat, sempre amb l'efluvi de les nits d'estiu, amb la nostàlgia del mite japonès dels cirerers florits, com el que presideix amb un ple de rosa l'escena de fons negre de la sala, i també amb el so d'estiu del cant de les cigales, quan la calítja ofega, que és quan aquests insectes mascles emeten el seu reclam o sedueixen les femelles.
Color, llum i so estenen sobre l'escenari un mantell simbòlic que no necessita gaires paraules. Només les que Aki Shamazaki posa en boca dels seus personatges: la parella protagonista, els esmentats Tetsuo i Fujiko (Benito i Castell); una cuidadora de la residència (l'actriu Miranda Gas, feliç repetidora sota la direcció d'Àlex Rigola) i un altre resident de la “maison de repos” (l'actor Pep Munné, ben retornat als escenaris i de qui se n'esperen més reaparicions). Un quartet ben avingut que fa que els quatre tinguin el seu paper essencial en la història.
Minimalisme, sí. Contenció discursiva oriental. O contenció discursiva d'Àlex Rigola, com a adaptador de la novel·la i que s'ha limitat al mínim que sovint és també el màxim. La narrativa de la vida convertida en un alè de supervivència. Les mirades perdudes. La gestualitat insinuant. Els silencis plens de significat. La simbologia emparada en la natura. I tot sota un cirerer florit... sense murmuri d'abelles, com deia en Serrat, però en tot cas amb un murmuri poètic convertit en una polida perla teatral. (...)
