Beneïm els muntatges que obliguen a trencar les formes teatrals canòniques d'un director. Àlex Rigola ha defensat en el seu decàleg de direcció (que té pendent de publicar oficialment, ha dit repetides vegades) que els personatges han de transmutar en els intèrprets. Per això, des d'Ivanov, els actors es diuen pel seu nom i confonen el caràcter del personatge amb la biografia personal. Sigui Txèkhov (Vània, La gavina), Ibsen (Heddda Gabler) O Shakespeare (Ofèlia). Ara, ha decidit adaptar un llibre d'Aki Shimazaki. Parla de l'Alzheimer i del dolor que genera en l'entorn (habitualment) en comprovar la desorientació de la persona estimada. Aquesta adaptació, doncs, respira més Broggi (La mort d'Ivan Ilitx, L'orfe del clan dels Zhao) amb actors narradors adreçant-se a públic i combinant les recomanacions de desconnectar el mòbil i deixar-se el caramel desembolicat amb la primera descripció d'una plàcida residència japonesa.
L'actor Josep Maria Pou, a El pare, confonia els familiars i es transformava el mobiliari del menjador com a evidència de l'avançament de la malaltia. La dramaturga Mar Monegal , a Ramon, feia que les paraules projectades a la paret anessin desapareixent com qui perd l'amplitud de vocabulari. Marta Barceló preferia que la protagonista fos el darrer viatge de plaer abans que no fos capaç de gaudir-los Abans que arribi l'alemany. En aquest passatge, en canvi, les restes de memòria donen pistes d'una intriga, un thriller que, a ulls de Yasmina Reza (Art, Un déu salvatge), es podria transformar en una comèdia de bulevard. Però l'estima, el respecte, la nostàlgia del protagonista fa que el thriller bategui constant, però en baixa intensitat. Perquè això sigui possible és imprescindible l'habilitat dels intèrprets, del mig dir, del no exaltar-se més del compte. En això Rigola no cedeix un mil·límetre al seu decàleg: l'intèrpret és qui connecta amb el públic des d'una aproximació honesta, pausada, sincera.
Ja fa setmanes que la funció s'ha estrenat (no badin a assistir-hi) i a l'entrada de la sala els destacats de les crítiques remarquen treballs d'Andreu Benito (amb una incertesa constant i una determinació de fer el bé i apartar-se de les ombres de l'ego) que fa poc ens havia regalat L'home de teatre, i també Lluïsa Castell (amb una gestualitat i una mirada mig perduda, que es desperten amb determinació quan certifica una veritat (enigmàtica pel marit, en la majoria dels casos). La interpretació de Castell té una temperatura ben diferent a la comèdia de La paella dels dijous. Miranda Gas (Hedda Gabler) i Pep Munné (Speer) es desdoblen en altres personatges sense preocupar-se de donar-los d'un tic, un atrezzo, O una veu. No cal. S'entén per la consecució de la trama.
L'obra té la potència actual gràcies al domini del ritme a l'escena. És un conte suspès a quatre veus (semblant al d'Una casa de la montaña, per citar un cas recent programat a la sala i que, asseguren, tornarà). Lluna plena és una pista massa evident pel títol. Per les situacions quasi mitològiques de la fertilitat i d'un modus operandi sospitós. Però, per sobre de tot, és un quadre d'extrema tendresa. Com quan l'àvia li explica el secret de les cigales a la nena (que no sap que és la seva neta). Quan la dona s'emociona amb Chopin. Com quan el fill toca una peça de guitarra al costat d'un venerat mestre. Com quan el promès frega la mà de la promesa i aquesta, lluny de refusar-la, li pren amb calidesa.
