Loneliness

Dansa

informació obra


Direcció:
Roberto G. Alonso
Sinopsi:

Un crit en contra de la violència física i psicològica

Moviment, teatre físic i videocreació s’uneixen en aquesta proposta que explora la conducta humana de l’exclusió del diferent, on el patiment aliè, l’escarni i l’enfonsament moral de l’individu esdevenen un cruel joc de poder. Un compromès al·legat en contra de tots els tipus de violència i del fet de mirar cap a una altra banda davant un fenomen molt vigent als instituts, el bullying.

Loneliness, de la companyia de dansa Roberto G. Alonso, vol posar els joves davant d’un mirall per convidar-los a reflexionar sobre l’assetjament verbal, físic i virtual entre els adolescents.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Loneliness

06/11/2024

East Side Story

per Josep Maria Viaplana

Vist al Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers) el divendres, 25 d'octubre de 2024.

Nou espectacle de la companyia de Roberto G. Alonso, que ha produït i dirigit (i molts de cops protagonitzat) des de fa molts anys, multitud d'espectacles de dansa per a diverses franges d'edat, des dels més petits fins als adults.

Aquest cop, la Sala Tallers ha acollit aquesta proposta de titol 'Loneliness' (solitud, en anglès) on la intenció és la de retratar, precisament, la solitud dels 'diferents', situats en l'adolescència, un moment especialment delicat on els iguals són tan importants, i poden fer-nos molt de bé, o molt de mal. Potser el títol condiciona les expectatives, perquè, tant o més que la solitud, retrata unes actituds tòxiques i cruels dels 'populars' dins d'un grup humà.

A través de diversos escenaris, un cap de bàsquet, les taquilles d'uns vestidors, una sala que podria ser una aula o un menjador... escenes que, de forma recurrent, hem vist en multitud de pel·lícules, especialment nord-americanes. De fet, en alguns moments podia recordar 'West Side Story' en una terrassa o un carrer fosc de Nova York, però sempre amb una mirada amarga, que destaca la marginació.

Probablement, una de les impressions que l'espectador es pot endur és la d'un 'dejà vu', però al menys per a mi, el que més quedava clar eren les intencions de cada coreografia. Més que res. I aconsegueix, a més, emocionar? En el cas de qui us ho explica, no del tot. Potser per l'excés de durada d'alguns moments, de clara orientació hiperdramàtica, la dispersió de crear molts escenaris a través de diverses zones de llum i de ballarins (per cert, 4 nois i 4 noies, joves i molt entregats/des), la insistència exagerada de la música i els sons... el cas és que un va sortir una mica fred, pensant en l'enorme maquinària al servei d'una gran idea... i que en art, 2+2 no necessàriament sumen 4. Tanmateix, una aposta encertada y d'una qualitat plàstica i tècnica molt valorable.