Diuen els Pet Shop Boys, precisament amb una peça que titulen «Loneliness» com aquesta coreografia de Roberto G. Alonso, que amb la seva música conviden, els que la pateixen, a deixar córrer la solitud i trobar algú en qui repenjar-se perquè cap ésser humà vol estar mai sol.
Em sembla que Roberto G. Alonso vol dir alguna cosa semblant al que diuen els Pet Shop Boys. El seu llenguatge, però, no és la cançó, com el grup anglès, sinó que és el moviment, el cos, la coreografia, l'embolcall escenogràfic, la il·luminació i el so. Un conjunt que respira sensibilitat per conscienciar els espectadors, i de manera especial els espectadors joves, sobre el malson que alguns pateixen amb el “bullying”.
Només entrar a la Sala Tallers, els espectadors descobreixen a peu d'escenari una peixera plena d'aigua amb un cos a dins. ¿És una figura de cera, com les del museu, o és un dels joves intèrprets de la companyia? La seva immobilitat fa pensar en la primera opció. Però després d'una bona estona, mentre s'espera que es faci el fosc, el cos nu es mou i enceta la trama que la dramatúrgia de Roberto G. Alonso fa transitar des de l'aparent comunitat ben avinguda d'una colla de vuit joves encistellant pilotes de bàsquet —atenció perquè plouen pilotes de bàsquet en aquest espectacle— a la solitud que un d'ells acabarà patint pel rebuig dels altres.
El llenguatge coreogràfic se serveix sempre del simbolisme i va més enllà dels que la realitat pot mostrar de manera evident. Aquest espectacle de Roberto G. Alonso, amb una companyia encara jove, molt jove, no es limita a posar sobre l'escenari la destresa d'uns exercicis de dansa, com tantes vegades passa, sinó que desprèn una història que es va configurant al llarg de només seixanta minuts, amb algunes escenes més epidèrmiques que unes altres i amb l'ajut també d'un muntatge videogràfic amb primers plans dels rostres d'alguns dels personatges.
Un mur de tanca metàl·lica, que vol ser en principi el d'una pista esportiva, s'acaba transformant en una sèrie de mòduls mòbils que transiten des de la progressiva obertura fins, de nou, al tancament enreixat, com si estiguessin empresonats els que se senten víctimes del rebuig i l'escarni, del maltractament físic o psicològic, de les conseqüències de la solitud, de la “loneliness”, un fenomen conegut en aquesta era com a “bullying”.
L'espectacle coreogràfic de Roberto G. Alonso té un pròleg i un epíleg en clau circular. Res no defineix millor l'aïllament i la solitud d'un ésser humà que l'enfonsament a l'aigua on tot és silenci. La peixera de l'inici obre i tanca el relat amb un final sense concessions a cap The End feliç. Realisme cru com un clam contra l'exclusió i la comoditat egoista i insolidària de girar els ulls cap a una altra banda. (...)
