Mínim
tres nivells d'anàlisi permet aquesta peça dels argentins Ramiro
Cortez i Federico Fortán, convertida en una de les sorpreses de Fira
Tàrrega 2015: la del gest i el moviment, situada molt proper a
l'excel·lència; la de l'estructura de l'obra, on algunes
puntualitzacions es poden fer; i la sempre controvertida del sentit i
significat d'aquest duo masculí ple de bellesa i força expressiva.
Anem poc a poc:
S'està
posant cada dia més difícil la classificació en els espectacles de
dansa. Prèviament a la funció i només amb el material de difusió
semblava que “Los cuerpos” formés part d'aquesta àmplia
experiència que sota el nom de "dansa física" aplega tot
un conjunt de tècniques i recursos del moviment, sovint erròniament
relacionats amb una certa fortalesa física i tensió corporal. Seria
més encertat parlar de 'dansa potencial' per englobar altes
propostes, com aquesta, que es desplega molt freqüentment amb aquell
instrumental. Però que no renuncia, i aquí rau la sorpresa, a
establir un contacte entre els dos protagonistes que beu més de la
improvisació i les estratègies expressives conegudes per "contact
danse". La veritat és que tampoc resulta imprescindible
aturar-se massa en aquestes consideracions, però una
contextualització en aquest sentit permet afinar millor el judici.
Doncs bé: sigui perquè hi ha aquella intencionada barreja d'estils,
sigui precisament perquè això fa impossible el domini absolut
d'ambdós llenguatges, una de les primeres consideracions sobre
l'obra ens porta a la conclusió que la brillantor amb què defensen
en l'hora de durada aquest espectacle és quasi excel·lent. Això
per sí sol no defensa uns obra de dansa, perquè de magnífics
intèrprets és ple, però sí que garanteix un primer punt de
partida del tot necessari.
En
el segon nivell d'anàlisi és on algunes objeccions es pot fer a
"Los cuerpos". No pas per disminuir la seva vàlua, sinó
com a mesura d'estímul cap a aquests joves i talentosos ballarins.
Saber acabar és tan important com allò que s'explica. I hi ha un
moment en què tothom coincideix que l'obra ha finalitzat. Fins i tot
s'explicava pels cercles de Fira Tàrrega que en la primera
representació el públic va arrencar a aplaudir. Podria tractar-se,
naturalment, d'un malentès o una petita precipitació sense més
importància. El cas és que els últims minuts (estem parlant d'un
màxim d'un quart d'hora) i després d'aquella pausa, la història
resulta reiterativa, innecessàriament repetitiva. I això, en una
peça d'un durada aproximada d'una hora, resulta un greu inconvenient
perquè queda impugnada en pràcticament una quarta part.
Finalment,
des de la perspectiva de l'anàlisi del sentit i el significat,
justificar el títol d'aquesta crítica: 'Anatomia espartana".
Dos homes, amb els seus cossos com a instrument silenciós de
comunicació, el llenguatge viril i una bellesa clàssica en les
formes i el gest, remeten fàcilment a aquella ciutat dels antics
grecs: un fortí militar exclusiu per a soldats i on les pràctiques
sexuals (alerta no confondre amb l'homosexualitat, concepte aquest
molt posterior) fluctuen entre pulsió d'encontre i llunyania;
aproximació i rebuig; desig, poder, passió... aspectes tots ells
que ens han arribat a través d'alguns textos clàssics. No és
descartable que alguna persona del públic pugui sentir-se
identificat encara ara amb aquesta descripció, però sembla més un
conte, una història o un record d'altres temps, que una realitat
observable els nostres dies. L'elecció d'aquesta temàtica és una
opció artística d'aquests brillants ballarins (res a objectar),
però pot resultar estranya a la mirada de molts i fins i tot més
pròpia d'unes circumstàncies arcaiques i poc atractives als nostres
ulls. Només la utilització de les màscares de cavalls amb què
comença i es clou l'obra dóna pistes per a situar-se en un context
com aquell. Però no estic segur si això és suficient. De manera
que si en la dramatúrgia no es clarifica millor aquest extrem,
correm el perill de perdre el punt de vista des del qual gaudir de la
peça. Per això tants comentaris es demanaven: és homoeròtica
aquesta peça? Alguna cosa així com intentar escatir la relació
dels cossos amb la història en un curset d'una hora de durada, sense
clarificar de quin segle parlem.
