Tel·lúrica, folklòrica i contemporània. Ha nascut una nova veu coreogràfica –almenys, per aquelles que encara no havíem vist en directe el treball d’Andrea Jiménez. En la seva òpera prima, Luaº, la coreògrafa ens revela un flamenc vestit amb una gestualitat atàvica i arrelat en un llenguatge corporal profundament híbrid. Interpretada per cinc ballarines, Luaº –“lluna” en gallec– s’endinsa en els estats hormonals i respiratoris del cicle menstrual tot plasmant-ho en una coreografia que orbita sobre la geometria dels cercles.
Guardonada amb el Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2019, Andrea Jiménez, al capdavant de la companyia Ancorae Danza, ha realitzat la seva primera creació de llarga durada gràcies al premi –que consisteix en una producció del Grec Festival i l’Institut del Teatre amb el suport del Graner i L’Estruch de Sabadell– i que s’ha estrenat a la Sala Ovidi Montllor. Nascuda a Barcelona el 1992, aquesta coreògrafa catalana amb arrels gallegues i andaluses s’ha graduat en dansa espanyola i ha completat els seus estudis amb el Grau Superior en Coreografia i Interpretació de l’Institut del Teatre. Especialitzada en flamenc, Andrea Jiménez s’ha nodrit d’altres danses d’arrel com les muñeires o les jotes i disciplines, però el que atrapa més la mirada no són els ingredients que utilitza sinó la manera de marinar-los.
Les espatlles es caragolen cap endavant mentre els braços pengen en ritmes sincopats. Un moviment sec fa que l’esquena s’erigeixi ample i majestuosa, de retruc els braços s’estenen cap amunt com si fossin branques d’arbust. Inevitablement, els moviments tel·lúrics de les cinc ballarines recorden als torsos agitats de Hofesh Shechter. De cintura en avall, Jiménez explora el zapateado per treure’n el màxim suc sonor: fa lliscar les sabates, ataca amb suavitat, descarrega l’energia de les cames i els genolls a través d’un ventall interminable de ritmes. De cap a peus, el vocabulari flueix gustós.
Luaº arrenca en silenci amb un solo preciós sobre un fons vermell, gira i giravolta una vegada i una altra sobre cercles en els que hi van confluïnt les cinc ballarines: Andrea Fernández, Aida González, Andrea Jiménez, Marina Paje i Chantal Soler. És en aquests cercles on floreix una intensitat punyent i una connexió contagiosa entre elles que sovint crea l’efecte d’espasmes visuals. La coreografia també es dibuixa en altres formes geomètriques, diagonals, rombes, en les que de cop i volta la frontalitat imposa un encorsetament i una dramatúrgia predictible.
La música concebuda per Mario G. Cortizo aporta una paleta amb una varietat d’atmosferes considerable que ens acompanya en un viatge en espirals. Així com el vocabulari coreogràfic de Jiménez s’allunya de tot manual d’estil, la il·luminació i el vestuari de la peça segueixen al peu de la lletra allò que esperem d’un espectacle de flamenc. Potser Luaº té les contradiccions d’una òpera prima, el talent retingut per les ganes d’encaixar amb els models més coneguts. Ara bé, estigueu atents als passos prometedors d’Andrea Jiménez, una coreògrafa que ja ens ha mostrat que posseeix la cosa més difícil d’aconseguir: una veu que trepitja l’escenari amb un sabor autèntic.
Crítica publicada a Núvol
