Luaº

informació obra



Coreografia:
Andrea Jiménez
Sinopsi:

L’univers femení inspira l’espectacle guanyador del Premi de Dansa 2019 de l’Institut del Teatre, que fa servir el flamenc per explorar la psique i el cos de les dones i ens mostra el seu caràcter fràgil però, alhora, poderós.

Parlem de les dones amb el llenguatge del moviment i fem-ho utilitzant els recursos que ens ofereix el flamenc contemporani i partint d’una estructura circular, d’un cicle de 28 dies, 672 hores, 40.320 minuts marcat per la Lluna i durant el qual el cos de la dona és fèrtil o estèril. Els cossos de les dones que veureu en escena, gairebé exhaustos, quasi extasiats, travessen estats respiratoris, i per tant, emocionals diferents. Els cicles menstruals, de la menstruació (lluna nova) a la preovulació (lluna creixent), l’ovulació (lluna plena) i la premenstruació (lluna minvant), estructuren una dramatúrgia cíclica basada en el moviment dels cossos, però també en la veu humana, en les lletres i en els silencis.

LUAº vol ser una mena de descens a les profunditats del món femení i portar a l’escenari el moment en què una dona es mira al mirall amb tot el que és. Andrea Jiménez es basa en el vocabulari del cos i en la rítmica flamenca que conviuen en l’escena de la creació contemporània i fa servir, alhora, elements de les danses d’arrel d’altres llocs del món per persistir en la seva recerca del cercle com a recurs coreogràfic, com a estructura rítmica i social i com a mecanisme de representació del tot i del no-res a la vegada.

Ens ho proposa una artista graduada pel Conservatori Superior de Dansa en l’especialitat de Coreografia i Interpretació, i graduada en Dansa Espanyola pel Conservatori Professional de Dansa. Al final del 2019 passat, Andrea Jiménez va guanyar amb aquesta peça coreogràfica el Premi de Dansa que concedeix l’Institut del Teatre en col·laboració amb el Grec Festival Barcelona entre altres escenaris i espais de creació catalans relacionats amb el món de la dansa, a fi de potenciar el treball dels joves creadors i creadores oferint-los suport en la producció i l’exhibició dels seus projectes.

Crítica: Luaº

30/07/2020

El flamenc gustós d’Andrea Jiménez

per Clàudia Brufau

Tel·lúrica, folklòrica i contemporània. Ha nascut una nova veu coreogràfica –almenys, per aquelles que encara no havíem vist en directe el treball d’Andrea Jiménez. En la seva òpera prima, Luaº, la coreògrafa ens revela un flamenc vestit amb una gestualitat atàvica i arrelat en un llenguatge corporal profundament híbrid. Interpretada per cinc ballarines, Luaº –“lluna” en gallec– s’endinsa en els estats hormonals i respiratoris del cicle menstrual tot plasmant-ho en una coreografia que orbita sobre la geometria dels cercles.

Guardonada amb el Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2019, Andrea Jiménez, al capdavant de la companyia Ancorae Danza, ha realitzat la seva primera creació de llarga durada gràcies al premi –que consisteix en una producció del Grec Festival i l’Institut del Teatre amb el suport del Graner i L’Estruch de Sabadell– i que s’ha estrenat a la Sala Ovidi Montllor. Nascuda a Barcelona el 1992, aquesta coreògrafa catalana amb arrels gallegues i andaluses s’ha graduat en dansa espanyola i ha completat els seus estudis amb el Grau Superior en Coreografia i Interpretació de l’Institut del Teatre. Especialitzada en flamenc, Andrea Jiménez s’ha nodrit d’altres danses d’arrel com les muñeires o les jotes i disciplines, però el que atrapa més la mirada no són els ingredients que utilitza sinó la manera de marinar-los. 

Les espatlles es caragolen cap endavant mentre els braços pengen en ritmes sincopats. Un moviment sec fa que l’esquena s’erigeixi ample i majestuosa, de retruc els braços s’estenen cap amunt com si fossin branques d’arbust. Inevitablement, els moviments tel·lúrics de les cinc ballarines recorden als torsos agitats de Hofesh Shechter. De cintura en avall, Jiménez explora el zapateado per treure’n el màxim suc sonor: fa lliscar les sabates, ataca amb suavitat, descarrega l’energia de les cames i els genolls a través d’un ventall interminable de ritmes. De cap a peus, el vocabulari flueix gustós. 

Luaº arrenca en silenci amb un solo preciós sobre un fons vermell, gira i giravolta una vegada i una altra sobre cercles en els que hi van confluïnt les cinc ballarines: Andrea Fernández, Aida González, Andrea Jiménez, Marina Paje i Chantal Soler. És en aquests cercles on floreix una intensitat punyent i una connexió contagiosa entre elles que sovint crea l’efecte d’espasmes visuals. La coreografia també es dibuixa en altres formes geomètriques, diagonals, rombes, en les que de cop i volta la frontalitat imposa un encorsetament i una dramatúrgia predictible.
La música concebuda per Mario G. Cortizo aporta una paleta amb una varietat d’atmosferes considerable que ens acompanya en un viatge en espirals. Així com el vocabulari coreogràfic de Jiménez s’allunya de tot manual d’estil, la il·luminació i el vestuari de la peça segueixen al peu de la lletra allò que esperem d’un espectacle de flamenc. Potser Luaº té les contradiccions d’una òpera prima, el talent retingut per les ganes d’encaixar amb els models més coneguts. Ara bé, estigueu atents als passos prometedors d’Andrea Jiménez, una coreògrafa que ja ens ha mostrat que posseeix la cosa més difícil d’aconseguir: una veu que trepitja l’escenari amb un sabor autèntic.

Crítica publicada a Núvol