Lume. Cia Du'K'tO

Circ

informació obra


Sinopsi:

Entre la fantasia i el món terrenal, quatre personatges antagònics es posen en joc i ens descobreixen la seva intimitat: un espai en blanc per explorar, que muda de forma i que es complementa amb llums, ombres, textures i colors.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Lume. Cia Du'K'tO

03/04/2022

Quan una broma gratuïta trenca la constel·lació

per Jordi Bordes

El circ contemporani a Catalunya juga amb fórmules perquè les disciplines artístiques que practiquen els artistes de la companyia conformin una dramatúrgia emocional o narrativa. Superant el plantejament clàssic de números independents que evoquen el més difícil encara, necessiten d’espais per destensar el cos, deixar-lo que recarregui energia per a poder clavar, verticals, mortals i piruetes minuts més tard. En la intuïció es deixa que aquest espai vagi construint un relat que, sovint, es basteix a partir de la relació d’uns personatges i d’alguns esquitxos abstractes (l’abric en el cas de Lume) que conviden a l’espectador a traçar algun viatge íntim.

Lume rep el públic en una mena de haima que es pot crear. Com qui ensenya el pis abans de convidar a sopar. Hi ha un cert orgull ensenyant-la, com qui vol compartir allò que és. Fet l’itinerari molt despullat (que és transita quasi en silenci com aquell Le sort du dedans dels Baró d'Evel) es van desmuntant les teles i deixant l’espai buit, destapant el trapezi i donant alçada per poder desenvolupar moviments acrobàtics amb el mà a mà, i amb una coreografia de força i equilibri. La sensibilitat es perfila amb el silenci d’un dels nois que busca connectar amb una noia. Al seu costat, el seu company de pesca, simpàtic, sembla tenir pànic del silenci i ompla cada intervenció de paraula i de gestualitat. Una acció que diverteix per desmesurada però que dilueix la màgia que es va generant en aquells moments de pausa. En la seva desproporció està la base, ara, d’aquest personatge que, sense proposar-s’ho, acaba tapant els universos a descubrir dels tres companys de troupe. La peça acaba altra cop amb l’espai mig tapat, intuint l’evolució de la trapezista a partir de les ombres. O mirant-ho per sota el llençol com inciten els altres artistes al públic i que dóna aquella càlida sensació de mirar pel forat del pany amb permís, de compartir la intimitat dels amfitrions desitjada. Un final preciós per a una peça que rep massa atzagaiades amb unes crits que no estan prou ben atenuats.