Una divertida paròdia, de traç gros. Què passaria si una parella d'amics que han anat a viure al camp volen retrobar-se amb els seus antics col·legues de la ciutat? Els conviden un cap de setmana i deixen oberta la porta a parlar d'un projecte professional en què l'amfitrió és l'autor d'una obra de teatre i el convidat el possible productor que el faci esclatar a l'èxit. Les respectives parelles procuren marcar perfil propi des d'un embogiment pel neoruralisme o per una etiqueta consumista i urbanita que li provoca picors anar al camp, ni que sigui com a experiència del Wonderbox (que, en l'habitual confusió de paraules, la nostra convidada li diria Wonderbrà). Les retrobades d'amics tenen tirada a la comèdia. Només cal pensar en peces com Sopar amb batalla, La pell fina o Escape room.
M'agrada molt el que fas és un retrat as a hipocresia. Que es rebenta des de la primera aparició de la parella conduint cap al camp, amb el mapa en paper perquè el GP's no té cobertura. De fet, una de les peripècies d'adaptar el muntatge al segle XXI és que molts aparells o recursos per comunicar-se (des del contestador automàtic del telèfon fix als microones) han estat superats per aparells que ens han fet la vida més fàcil (i també més beneits, més analfabets davant d'un mapa de carreteres de la Cepsa). La gràcia es produeix pels errors de sistema del canvi d'era (un telèfon mòbil que truca i permet gravar una conversa que posarà en alerta els amfitrions). I per la confrontació vida natural/ vida tecnològica.
Explica el director Edu Pericas que ha mirat de treure els acudits més vexatoris perquè avui provocarien incomoditat entre la platea i també a l'escenari. La veritat és que el desenllaç final (que o es pot revelar perquè en la comèdia com en la intriga s'ha de ser curós en revelar massa girs) passa pel pedregar igualment. Probablement es parales seran menys sonores però continua sent una caricatura prou dantesca.
Els personatges són plans i entrenats a patir situacions ridícules, els hi falta la ironia per riure's de sí mateixos. en aquest sentit, el públic riu per les equivocacions constants dels personatges- els actors juguen a equivocar-se un cop i un altre, a rebolcar-se en els tòpics que li ha donat cada paper i estirar la pausa de la comèdia. És divertit i funciona (fins al punt de ratllar la peripècia insultant, com una mena de Sopar dels idiotes); no pretén ensenyar res; només entretenir amb la caricatura d'un mateix. El millor acudit és el mirall del qui està orgullos de la seva ignorància.
