Ho diu el mateix Jordi Prat i Coll, a l’hora d’assenyalar i identificar els referents creatius que s’hi poden reconèixer al llarg dels tres extraordinaris monòlegs que conformen aquest text seu i que acaben integrant-se en una única i del tot admirable obra: aquí hi ha alguna cosa de Koltès, i alguna cosa de Sarah Kane, i sens dubte alguna cosa d’aquell altre Antonio Tarantino que el nostre autor coneix molt bé, si tenim en compte el gran treball de direcció que va fer amb els tarantinians “Vespres de la Beata Verge”. I certament, en les tres veus que s’adrecen a nosaltres des de la radicalitat d’un espai buit , i d’una solitud que els hi pertany per complert però que no deixa de reflectir la solitud de tots plegats, s’hi poden escoltar ecos de veus solitàries com ara la d’aquell desconegut koltesià que t’assalta pel carrer una nit de pluja , ben necessitat d’una orella que l’escolti. O la d’aquella alter ego de la Kane que es prepara per a suportar una matinada més tot el lúcid dolor psicòtic i autodestructiu que esclata a les 4.48. I sens dubte , s’hi pot reconèixer alguna cosa d’aquell pare que vetlla el cos bell, nu i suïcida del fill, sense que cap Beata Verge vulgui ajudar-lo a donar-li santa sepultura. I recordem que Tarantino és també l’autor d’aquella altra “Stabat Mater” en la qual una mare no precisament virginal, busca en solitària desesperació el cos ves a saber si viu o mort d’un fill desaparegut.
No és estrany i alhora sí resulta ben suggerent que, amb aquests referents , i donat que el mateix autor ens anuncia que cadascun dels seus tres personatges ( uns personatges que en tenen també alguna cosa de pare, de mare i de fill) ens explicarà un instant de revelació d’aquells que fan veure la llum - o t’enfronten definitivament a la foscor- , Albert Arribas hagi escrit el pròleg del text editat presentant-lo com a “Tres quadres per a una Anunciació”. Arribas , oferint una estimulant interpretació del text, remarca com en aquest s’hi poden identificar ressons del “pintoresc mite catòlic de l’Anunciació” ; el mite en el qual t’hi trobes “una verge perplexa , un fill sense pare ofert a la humanitat sencera, i un àngel que erigeix el dit miraculós en missatge...”.
I d’Anunciacions convertides en pintura, n’ha vist i n’ha explicat un fotimer Ella, la guia museística - fantàsticament interpretada amb creixent perplexitat i descontrol emocional per Àurea Márquez - que ens deixa també a nosaltres del tot perplexes, quan fa un d’aquells lapsus que mai de la vida es pot permetre una persona que exerceixi com a guia museística .Ella se n’encarrega de trencar el foc de forma distesa, amb una ben calculada lleugeresa que Prat i Coll fa derivar amb perfecta graduació cap a aquell moment en el qual , amb àngel o sense àngel, i entre mentides i més mentides ( les que s’explica a si mateixa i les que els hi explica al demès ), irromp la gran revelació potser insostenible, potser insuportable, potser imprescindible: les grans revelacions , poden ser totes aquestes coses alhora.
Arriba llavors l’hora en la qual la solitud es presenta en forma de cos nu ; un cos nu que deixa a la vista tota l’eròtica gastronòmica i místicament antropofàgica continguda a les paraules “Preneu i mengeu, aquest és el meu cos” . Donant-li una nova dimensió al convit eucarístic , Ell – a la funció que vaig veure, un més que excel·lent Carles Roig que alterna funcions amb Francesc Cuéllar – ens recordarà que hi ha coses que es poden menjar però no es poden tocar, que pagar no significa posseir, i que el desig segueix camins tan inescrutables com aquells que diuen que segueix el Senyor ( i perdoneu que no m’hagi resistir a incloure també aquí el símil religiós ). Aquest singular anyell de Déu , és alhora l’àngel de la funció. Un àngel desemparat que no descarta adoptar a l’hora de marcar límits el to lleugerament amenaçant de l’àngel exterminador, obligat a auto protegir-se d’aquells que es desfan de desig però són incapaços d’estimar. I un àngel que pot arribar potser a resultar tan torbador com aquell àngel pasolinià desitjat per tothom de “Teorema”.
Finalment, aquí tenim al Fill, convertint l’hora dels adéus en una interpretació al piano amb la qual podrà rememorar els concerts del passat abans que ja no pugui rememorar res. I Prat i Coll li ofereix a Albert Pérez un memorable moment de rememoració , d’aquells que en tenen molt de repte interpretatiu, i del qual Pérez en surt amb nota molt alta . Mentre sona la música, el rostre del Fill, el rostre de l’actor, haurà de sotmetre’s a la tempesta de records del que va ser i d’enyorances del que no va ser mai, i anar canviant de registre amb cada nota com qui canvia en un no res d’edat, d’espai i de sentiment , quan deixa que la ment sigui arrossegada per l’associació lliure. I aquest és el moment adient per dir que l’autor afirma que el seu text, respon a una forma d’escriptura lliure que , ja per començar, s’ha lliurat dels signes de puntuació. El que, donat que l’autor és també el seu propi director, li ha permès alhora donar-li llibertat als intèrprets per a que ells mateixos explorin quins són els ressons emocionals del text que els deixen més tocats.
Prat i Coll esmenta aquella cèlebre sentència de William Shakespeare segons la qual, tots estem fets de la matèria que estan fets els somnis. Però , esmenant-li una mica la plana al bard i completant la seva reflexió, construeix una obra que ens recorda que tots estem fets també d’una matèria que es diu soledat. “Crec que som a partir de les nostres soledats. I de l’herència. I de la vivència”, afegeix l’autor. I a partir d’aquesta constatació, construeix una peça tríptica dotada d’una esplèndida unitat que ens parla de la solitud del cos i de l’ànima. De paternitats i maternitats que esdevenen possibles o impossibles en funció d’aquella infància viscuda com un paradís perdut ,o com un infern mancat d’afectes. De la polifonia del desig i del sexe. De les unitats familiars estructurades, desestructurades o imaginades però mai experimentades. De la fragilitat de tot plegat i de tots plegats. I ho fa realitzant una exhibició de talent , mitjançant un text brillant, intel·ligent, arriscat, colpidor i sovint commovedor que ell mateix dirigeix sabent molt bé com extreure-li tots els seu matisos. I això no és cap revelació, sinó una constatació: decididament haureu de pagar, per tal de no perdre-us una de les millors coses que li ha passat a la dramatúrgia catalana recent.
