Macadamia Nut Brittle

Teatre | Dansa

informació obra


Intèrprets:
Piersten Leirom, Giuseppe Sartori
Assesoria de moviment:
Marco Angelilli
Ajudantia de direcció:
Liliana Laera
Autoria:
Ricci/Forte, Mercè Rodoreda
Direcció:
Sergi Belbel
Sinopsi:

A l’era de les passions precuinades, dels sentiments redoblats de grisalla, ens hem sadollat famèlicament a la taula de Dennis Cooper amb la poesia aspra que omple el seu univers literari. Hem intentat explicar, amb un impudor mozartià, un conte cruel sobre l’adolescència. I gairebé automàticament ha sorgit esbotzar les portes de l’anomenada normalitat sexual tocant el bombo del món foreveryoung i escampant sal per les ferides d’una realitat brutalment viva. L’espera nocturna de quatre devoradors de gelats de Häagen-Dazs (el de macadamia nut brittle del títol) es materialitza en un tamagotxi oníric on es passa comptes a un procés identitari que allibera i alhora ens distancia del planeta que ens llisca sota els peus. En aquesta fluctuació emotiva, sense cinturó de seguretat, baixem en picat cap a un llibertinatge imprevisible. El ball ha començat; les laceracions marquen les figures i transformen el somni romàntic de la família feliç de Mulino Bianco en un malson viscut desperts. Som nosaltres, víctimes, botxins, els protagonistes d’aquesta snuff movie que ens ofereix la vida, buscant desesperadament l’amor en un món impossible: perquè al capdavall la naturalesa, com els homes, també és puta i infidel. Sempre.

Crítica: Macadamia Nut Brittle

03/02/2017

El com es menja el què

per Jordi Bordes

Hi ha tanta pressa en ser únics que obviem una reflexió profunda, mínimament constructiva. Hi ha molt de cinismeabocat al linòleum blanc, una voluntat innegable de provocació amb uns textos que beuen de referents el màxim de globals i populars possibles (des dels cantants pop a les sèries de culte). Hi ha un treball físic i una entrega corporal que causa una incomoditat en l'espectador fins al punt del riure incrèdul de veure l'escena pornogràfica desoladora que s'executa mecànicament. En definitiva, hi ha un retrat molt parcial de la joventut, absolutament irreverent i gens compassiu. 

La pregunta és si aquest espectacle ha d'anar dirigt a un públic ampli. Se suposa que sí. En auest cas, falten codis per entendre'l, per empatitzar o, com a mínim, per sentir-se ofès. Podem pensar que el retrat d'aquesta joventuit sempre insafitsfeta, sempre infantil és una denúncia. Però llavors correspondria donar unaporeta de sortida, una invitació a la revolució, a trencar-ho o, com a m´nim, qüestionar-ho. Visualment, tot i la contundència (i un treball sempre esgotador i al 120% dels actors) es repeteixen amb el gust del trash, que ja gasten (i amb major poètica) El Conde de Torrefiel (La chica de la agencia de viajes nos dijo...). La contundència textual és molt més laberíntica en Angélica Liddell (La casa de l a fuerza) o Rodrigo García (4). 

A la companyia, hi ha una voluntat innegable de comunicar, des de l'empatia de la comicitat i també des de la nuesa més crua. Però finalment, el com és menja el què (si més no en aquesta peça). Per a alguns, potser això permet aplaudir-ho amb força; per a altres, no. Ras i curt.