Macadamia Nut Brittle

Teatre | Dansa

informació obra


Intèrprets:
Piersten Leirom, Giuseppe Sartori
Assesoria de moviment:
Marco Angelilli
Ajudantia de direcció:
Liliana Laera
Autoria:
Ricci/Forte, Mercè Rodoreda
Direcció:
Sergi Belbel
Sinopsi:

A l’era de les passions precuinades, dels sentiments redoblats de grisalla, ens hem sadollat famèlicament a la taula de Dennis Cooper amb la poesia aspra que omple el seu univers literari. Hem intentat explicar, amb un impudor mozartià, un conte cruel sobre l’adolescència. I gairebé automàticament ha sorgit esbotzar les portes de l’anomenada normalitat sexual tocant el bombo del món foreveryoung i escampant sal per les ferides d’una realitat brutalment viva. L’espera nocturna de quatre devoradors de gelats de Häagen-Dazs (el de macadamia nut brittle del títol) es materialitza en un tamagotxi oníric on es passa comptes a un procés identitari que allibera i alhora ens distancia del planeta que ens llisca sota els peus. En aquesta fluctuació emotiva, sense cinturó de seguretat, baixem en picat cap a un llibertinatge imprevisible. El ball ha començat; les laceracions marquen les figures i transformen el somni romàntic de la família feliç de Mulino Bianco en un malson viscut desperts. Som nosaltres, víctimes, botxins, els protagonistes d’aquesta snuff movie que ens ofereix la vida, buscant desesperadament l’amor en un món impossible: perquè al capdavall la naturalesa, com els homes, també és puta i infidel. Sempre.

Crítica: Macadamia Nut Brittle

03/02/2017

Un déja vu que trobàvem a faltar

per Aída Pallarès

Cru, directe, poètic. Sexe, cultura pop i creació contemporània. Així és Macadamia Nut Brittle, l'espectacle dels italians Ricci Forte estrenat ara fa deu anys i basat en l'univers literari de Dennis Cooper. Un muntatge que, a través de diferents llenguatges més propers a la performance, denuncia,-amb un excés de conservadorisme-, el sexe fàcil i les (suposades) conseqüències d'utilitzar-lo per omplir els buits existencials. 

El resultat és una constant sensació de 'déja vu' farcida d'imatges impactants però buides, poètiques però malauradament tòpiques. Actors despullats, conills blancs, micròfons, escena buida, molta sang i David Bowie. Ras i curt: Allò que Rodrigo García ja feia a finals de la dècada dels 90. Cal dir, però, que l'espectacle és més que correcte i els actors s'hi esforcen de valent, però fa tants anys que el llenguatge utilitzat va deixar de ser modern que amb prou feines aconsegueixen impactar l'espectador. Tot i així: Si us plau, teatres de Barcelona: no deixeu de programar espectacles de creació contemporània nacional i internacional.