Hem vist Macbeths terrorífics al festival, però cap com el de Brett Bailey. És el creador més polèmic del teatre africà, l'any passat va escandalitzar els principals festivals d'Europa amb Exhibit B, una exposició d'actors negres en vitrines, i aquest 2014 va més enllà amb aquesta posada en escena explosiva de l’òpera de Verdi. Trasplantat al cor de l'Àfrica actual, Macbeth és un senyor de la guerra afamat de sang en un context de lluites ètniques, tràfic d'armes i milers de refugiats. L'espectacle revelació a Europa és aquest Shakespeare desproporcionat, interpretat per una orquestra en directe i 12 cantants d'òpera excepcionals.
Malgrat l'allau d’actualitzacions shakespearianes, on podem arribar a veure corbates, ulleres de sol, corredors de borsa i pantalles per damunt de les nostres possibilitats, curiosament el context africà i la seva actual realitat política no es troben tant sovint entre els escenaris triats pels signants de la versió escènica
Al Temporada Alta el bard ha tornat a visitar l’Àfrica a través de la visió que del seu Macbeth va musicar Verdi l’any 1847 i que la companyia africana Third World Bunfight ha portat aquest cap de setmana al Municipal de Girona just després del seu pas pel Barbican de Londres. L’òpera respecta l’argument original amb llibret d’un dels habituals del compositor, Francesco Maria Piave,revisat pel poeta Andrea Maffei.
Així doncs la sang que aquí es vessa a ritme de melodies verdianes ho fa en terreny congolès, amb una versió que signa el director de la companyia, Brett Bailey. Però no només les lluites tribals són les protagonistes d’aquest Macbeth reduït a poc més d’hora i mitja. L’explotació de les mines de tantalita, el tràfic d’armes i els monopolis de fabricació de quincalles tecnològiques per al primer món acaben de reblar el clau de la tirania pròpia del malvat shakespearià, contundent Mladen Drenic, acompanyat sempre de la seva esposa. Una Lady Macbeth que aquí se’ns perfila addicta al consumisme cutrelux de nou ric, aspecte que enllaça lleugerament amb aquella memorable posada en escena de Calixte Bieito.
Fabrizio Cassol signa els arranjaments de la partitura adaptada a una dotzena de músics que formen la No Border Orchestra, dirigits per Premil Petrovic. Poc es van allunyar de la partitura original en aquelles parts que van decidir conservar, tret d’algun detall rítmic africà que mai va arribar a profanar l’agraïda melodia verdiana, aquella que acaba fins i tot per congratular al profà carregat de caducs prejudicis.