Brett Bailey, al front de la Cia. Third World Bun
Fight, ha volgut subtitular aquesta versió iconoclasta del clàssic com "una òpera postcolonial" , hom pot
adonar-se de seguida la fina ironia que revela "l'aclariment". Si Verdi
va aconseguir envilir el cèlebre personatge de Shakespeare, Bailey el
converteix en un monstre de principi a fi. Cap conflicte intern, cap dubte, cap
lleialtat... el matrimoni Macbeth és un terrorífic monstre de dos caps que
actua sense escrúpols ni pietat. Macbeth no és un Senyor de la Guerra, és
l'essència de tots els senyors de la guerra que han actuat i actuen a Rhodesia
(Zambia/Zimbaue), Ruanda, a la R.D. del Congo o a qualsevol altre regió. L'ambició
desmesurada i la insaciable set de poder el converteixen en el braç executor de
totes les "corporacions multinacionals" que exploten les entranyes de
la terra africana. Per fer-ho els cal mantenir guerres intestines que, a més de
sumir a la població autòctona en el caos, proporcionen uns extraordinaris
rendiments a la industria armamentística internacional. Tot això apareix
fantàsticament reflectit en aquesta posada en escena/adaptació sui generis de Bailey. Amb el mínim aparell
escènic, Bailey serveix un espectacle operístic de denuncia d'una situació
actual sagnat. Només una dotzena de cantants i una petita orquestra donen vida
a una partitura de Fabrizio Cassol sobre l'original de Verdi. Els intèrprets,
com a cantants, es lliuren a aquesta versió més o menys respectuosa amb el
llibret en italià de 1874, mentre apareixen com a personatges absolutament
contemporanis (un ampli repertori iconogràfic que es desplega en vestuari,
caracterització, i inclou gestualitat i petites coreografies) i la subtitulació
adoba aquesta idea anant més enllà de l'ús d'un registre lèxic diferent. Amb el
cor a l'esquerra de l'espectador i l'orquestra a la dreta, l'acció dramàtica té
un lloc preferent en una mena de gran podi escènic volgudament pobre. La llum
juga un paper fonamental per proporcionar els diversos ambients i saturar de
diferents colors aquest espai elevat. Però és el muntatge audiovisual el que, donant
el definitiu to estètic a l'espectacle, ens aporta les claus necessàries per a
aquesta nova lectura del clàssic: no són només els retalls de premsa o el marc
històric que ens ubiquen l'acció, és la interacció entre les imatges
projectades, els textos i l'acció dramàtica, són les senzilles descomposicions
que transformen la imatge projectada -senzills però eficaços jocs de disseny
gràfic-, són les punyents fotografies (en rigorós i elegant blanc/negre) de
nens soldats, de cossos massacrats, de treball infantil i camps de refugiats...
Al final el cor interpreta una mena de "cant de la victòria" que
sembla més un gran lament... estremidor!
