Macbeth. Dir. Brett Bailey

informació obra



Autoria:
A partir de l’òpera de Giuseppe Verdi
Direcció:
Brett Bailey
Adaptació:
Brett Bailey (idea i disseny)
Composició musical:
Fabrizio Cassol
Direcció Musical:
Premi Petrovic
Músics:
No Borders Orchesta , amb els percusionistes Cherilee Adams , Dylan Tabisher
Intèrprets:
Owen Metsileng (Macbeth), Nobulumko Mnxgxekeza, Otto Maidi, COR: Sandile Kamle, Jacqueline Manciya, Monde Masimini, Siphesihle Mdena, Bulelani Madondile, Philisa Sibeko, Thomakazi Holland
Sinopsi:

Hem vist Macbeths terrorífics al festival, però cap com el de Brett Bailey. És el creador més polèmic del teatre africà, l'any passat va escandalitzar els principals festivals d'Europa amb Exhibit B, una exposició d'actors negres en vitrines, i aquest 2014 va més enllà amb aquesta posada en escena explosiva de l’òpera de Verdi. Trasplantat al cor de l'Àfrica actual, Macbeth és un senyor de la guerra afamat de sang en un context de lluites ètniques, tràfic d'armes i milers de refugiats. L'espectacle revelació a Europa és aquest Shakespeare desproporcionat, interpretat per una orquestra en directe i 12 cantants d'òpera excepcionals.

Crítica: Macbeth. Dir. Brett Bailey

18/10/2014

Un Macbeth nascut al cor d'Àfrica

per Iolanda G. Madariaga

Brett Bailey, al front de la Cia. Third World Bun Fight, ha volgut subtitular aquesta versió iconoclasta del clàssic com "una òpera postcolonial" , hom pot adonar-se de seguida la fina ironia que revela "l'aclariment". Si Verdi va aconseguir envilir el cèlebre personatge de Shakespeare, Bailey el converteix en un monstre de principi a fi. Cap conflicte intern, cap dubte, cap lleialtat... el matrimoni Macbeth és un terrorífic monstre de dos caps que actua sense escrúpols ni pietat. Macbeth no és un Senyor de la Guerra, és l'essència de tots els senyors de la guerra que han actuat i actuen a Rhodesia (Zambia/Zimbaue), Ruanda, a la R.D. del Congo o a qualsevol altre regió. L'ambició desmesurada i la insaciable set de poder el converteixen en el braç executor de totes les "corporacions multinacionals" que exploten les entranyes de la terra africana. Per fer-ho els cal mantenir guerres intestines que, a més de sumir a la població autòctona en el caos, proporcionen uns extraordinaris rendiments a la industria armamentística internacional. Tot això apareix fantàsticament reflectit en aquesta posada en escena/adaptació sui generis de Bailey. Amb el mínim aparell escènic, Bailey serveix un espectacle operístic de denuncia d'una situació actual sagnat. Només una dotzena de cantants i una petita orquestra donen vida a una partitura de Fabrizio Cassol sobre l'original de Verdi. Els intèrprets, com a cantants, es lliuren a aquesta versió més o menys respectuosa amb el llibret en italià de 1874, mentre apareixen com a personatges absolutament contemporanis (un ampli repertori iconogràfic que es desplega en vestuari, caracterització, i inclou gestualitat i petites coreografies) i la subtitulació adoba aquesta idea anant més enllà de l'ús d'un registre lèxic diferent. Amb el cor a l'esquerra de l'espectador i l'orquestra a la dreta, l'acció dramàtica té un lloc preferent en una mena de gran podi escènic volgudament pobre. La llum juga un paper fonamental per proporcionar els diversos ambients i saturar de diferents colors aquest espai elevat. Però és el muntatge audiovisual el que, donant el definitiu to estètic a l'espectacle, ens aporta les claus necessàries per a aquesta nova lectura del clàssic: no són només els retalls de premsa o el marc històric que ens ubiquen l'acció, és la interacció entre les imatges projectades, els textos i l'acció dramàtica, són les senzilles descomposicions que transformen la imatge projectada -senzills però eficaços jocs de disseny gràfic-, són les punyents fotografies (en rigorós i elegant blanc/negre) de nens soldats, de cossos massacrats, de treball infantil i camps de refugiats... Al final el cor interpreta una mena de "cant de la victòria" que sembla més un gran lament... estremidor!