La companyia Teatrebrik torna als escenaris de la mà de William Shakespeare per adaptar una de les seves obres més fascinants i fosques, Macbeth, amb la què serà la desena producció teatral al llarg dels seus divuit anys de trajectòria com a companyia.
El muntatge ens planteja l’acció en un món hostil, un desert d’un temps post-apocalíptic, amb escassetat d’aigua i on els enfrontaments per la supervivència se succeeixen. En aquest context, trobem Macbeth, general escocès i heroi victoriós de la guerra entre Noruega i Escòcia. De retorn del camp de batalla, el sorprenen tres bruixes misterioses amb l’anunci que... serà rei!
Aquest auguri despertarà els instints més foscos i temeraris de Macbeth, que, juntament amb la seva esposa, planejaran l'assassinat del bon rei Duncan, monarca d’Escòcia, per ocupar el seu tron.
Però què passa si el desig obtingut no ens satisfà?
El Macbeth de Shakespeare és un dels cims dramatúrgics més ambiciosos a escalar. Cal disposar d'una determinació absoluta i una idea que aporti novetat a l'escena. I aixìo, en una de les peces cabdals de la cartellera internacional és molt difícil. Cal dir que l'arrencada del muntatge amb les tres bruixes transformades en unes suaus sirenes que canten melosament suggereix una intenció renovadora. També l'espai en què una circumferència de sorra central encoltada per uns ventiladors impregna una voluntat de traslladar l'acció a un espai simbòlic, de fer volar la tragèdia. La concepció d'aquest Macbeth és el d'un heroi menjat per l'ambició en una societat postapocalíptica. Per això, el vestuari militar, evoca al desert de Fando y Lis, d'Els dies feliços o de Yes, potser vista recentment, a l'Akadèmia.
El problema de la peça és que, tot i la voluntat d'implicar tot l'equip artístic en la concepció i d'haver trobat un excel·lent rampa de sortida per fer volar els espectadors, l'obra no aconsegueix alçar-se. Manté el drama de Shakespeare, les seves rèpliques (no per sentides, menys lúcides) i els personatges que decideixen forçar el destí per guanyar-se la glòria amb la Corona. Però en aquesa posada en escena no s'hi detecta massa voluntat més. I sense una mirada radical, la peça passa massa plana, tot i la violència que porta implícita. L'entrega actoral és absoluta però no sembla que hi hagi una direcció clara, una mirada enfocada. I, llavors, decau el primer encert en la involucració de l'equip artístic al projecte escènic. Cal considerar-la com una valenta obra d'aprenentatge, una voluntat d'experimentar en els terrenys més escarpats de la dramatúrgia.
Christiane Jatahy va atrevir-se a transformar el text de Shakespeare en una instal·lació en la que era el públic que caminava dirigint-se cap a la tragèdia (A floresta que anda). Àlex Rigola va optar per un plantejament performàtic a MCBTH. Potser van ser decisions que no van portar gaiere enlloc, però que van transmetre una idea que unís i identifiqués el treball, que van impactar a l'audiència. La proposta de Teatrebrick es quda amb una bona intenció.