Macbeth. Teatrebrik

Teatre

informació obra


Adaptació:
Joan Gómez Ponsetí
Direcció:
Joan Gómez Ponsetí
Autoria:
William Shakespeare, Inspirat en un text de Natza Farré
Assesoria de moviment:
loscorderos scl
Escenografia:
CanSeixanta
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Panxii Badii
Vestuari:
Nuri Treserres, Anna del Barrio
Producció:
Teatrebrik
Intèrprets:
Rafel Ferré, Íngrid Calpe, Tere Solà, Salvador Duran, Llum Valle, Jaume Vicens, Eduard Serra, Neus Fernández, Mireia Pairó, Paula Vilagran
Companyia:
Vero Cendoya
Sinopsi:

La companyia Teatrebrik torna als escenaris de la mà de William Shakespeare per adaptar una de les seves obres més fascinants i fosques, Macbeth, amb la què serà la desena producció teatral al llarg dels seus divuit anys de trajectòria com a companyia.
El muntatge ens planteja l’acció en un món hostil, un desert d’un temps post-apocalíptic, amb escassetat d’aigua i on els enfrontaments per la supervivència se succeeixen. En aquest context, trobem Macbeth, general escocès i heroi victoriós de la guerra entre Noruega i Escòcia. De retorn del camp de batalla, el sorprenen tres bruixes misterioses amb l’anunci que... serà rei!
Aquest auguri despertarà els instints més foscos i temeraris de Macbeth, que, juntament amb la seva esposa, planejaran l'assassinat del bon rei Duncan, monarca d’Escòcia, per ocupar el seu tron.
Però què passa si el desig obtingut no ens satisfà?

Crítica: Macbeth. Teatrebrik

10/02/2018

Un inici encisador

per Iolanda G. Madariaga

Enfrontar-se a un Macbeth suposa un repte important per a qualsevol formació de teatre. La companyia Teatrebrik, amb una trajectòria d’una desena de muntatges des de la seva fundació (Banyoles, 1999), ha entomat el repte amb imaginació i entusiasme. El resultat és una concepció escènica de la peça força interessant. Arrenca la funció amb molta força amb la reconversió de les tres parques en una mena de fades que ens encisen amb els seus càntics i sinuoses danses. Són en un espai escènic que presenta dos plànols de representació: una mena de passarel·la elevada al fons i un cercle sorrenc amb quatre accessos, amb espectadors a tres bandes. Els camps de batalla, espais boscosos, castells i rondes s’enquibeixen en aquests dos espais nus de referències de tot tipus. La paraula serà la única guia pels diferents escenaris del text. Un text que parteix de la traducció de Salvador Oliva i que ha estat adaptat pel propi director, Joan Gómez. L’adaptació textual serva la successió d’escenes, per bé que sintetitzades, i redueix els personatges. La caracterització d’aquests personatges -depassant les categories masculí/femení, excepte la dels personatges principals- respon a la voluntat de convertir-los en una mena de soldats atemporals a força de guarnir-los amb objectes de procedència molt diversa. Esdevenen una mena de pastitx de reciclatge: entre personatges de Mad Max i ninja. Res a objectar a aquesta mena d’hibridacions si de la funció en sortís una lectura clara del clàssic. En canvi, malgrat l’esforç i l’entusiasme de l’elenc -amb resultats desiguals-, la tragèdia avança per la seva pròpia inèrcia. Hi ha alguna sorpresa que rebaixa el to dramàtic i crea un efecte de distançament prou interessant; tot i que això queda immediatament desdibuixat pel pes específic del drama. En conjunt, l’espectacle se’ns presenta com un garbuix de bones idees que caldria polir -fins i tot, descartar-ne alguna!- i desenvolupar fins als seus límits. D’altra banda, cal reconèixer el coratge d’enfrontar-se a una peça d’aquesta magnitud i de fer-ho des d’una perspectiva diferent.