Sembla ser que la passió pel teatre va atacar Alessandro Serra quan aquest era encara ben jovenet. I inicialment es va materialitzar en la seva afició a posar-se a escriure adaptacions escèniques de les pel·lícules d’Ingmar Bergman, mentre alhora aprofitava totes les estones que podia per practicar les arts marcials amb no menys apassionament. Una duplicitat ben reveladora, les petjades de la qual es poden reconèixer també en la seva molt singular versió sarda de l’obra que Shakespeare li va dedicar al rei escocès el nom del qual es millor callar-se per tal de curar-se en salut: ja sabeu la mala sort que diuen que porta. El cas és que en aquest molt notable muntatge es fan evidents tant el rigorós treball físic que Serra els hi exigeix a uns actors obligats a entrenar el cos amb la mateixa disciplina que requereixen les arts marcials, com aquella voluntat d’explorar cada racó de l’ànima humana característic de la sublim filmografia bergmaniana. Cal afegir que entre els interessos creatius de Serra s’hi troben alhora les teories escèniques de Jerzy Grtowski. I també el Teatre Laboratori del polonès i la seva forma de convertir la representació en ritual catàrtic que xucla d’arrels ancestrals i condueix cap a la visceralitat expressiva, resulta ben detectable en aquesta cort de Macbettu situada a un espai gairebé tel·lúric. Un espai que en té també quelcom d’escenari d’un malson del qual ja mai més es pot despertar ; en aquest sentit, i malgrat les enormes diferencies estètiques i conceptuals, el Macbettu de Serra em va recordar per moments aquell altre sensacional Macbeth de Cheek by Jowl que Temporada Alta va presentar al seu moment en aquest mateix escenari.
A la manera com ho feia el teatre isabelí , i a la manera com ho va fer durant anys l’extraordinària companyia Propeller que tants cops va visitar també el festival i com ho ha fet alhora en alguna ocasió la mateixa Cheek by Jowl, també en aquest cas el ritual escènic està reservat a un repartiment exclusivament masculí. Però en aquest cas, l’exclusivitat masculina inclou una altra raó de pes: els carnavals sards anomenats Carrasecare que inspiren l’estètica del muntatge i la coreografia dels seus moviments, són també exclusivament cosa d’homes. No es diu sovint que les bruixes més temibles ( aquestes a les quals l’espectacle Así bailan las putas rendeix per la seva banda un reivindicador homenatge feminista) lluïen de vegades espatarrants barbes als seus tenebrosos aquelarres? Doncs aquí tenim uns actors als quals no cal posar barba postissa , per tal que interpretin les bruixes shakesperianes amb descarat sentit de l’humor. I per cert que també la Lady Macbettu d’aquesta versió porta molt de temps sense afaitar-se. Llàstima que la seva intensa presència original quedi aquí excessivament desdibuixada. Posats a buscar-li febleses a l’estupenda proposta de Serra, aquesta em sembla la més evident. Lady Macbettu no solament perd aquí alguns dels seus parlaments més notables i ens priva d’aquelles mans tacades de sang que ja no poden netejar-se amb res, sinó que es converteix en una ombra desdibuixada sense veritable presència escènica.
Però en compensació Serra crea potentíssims moments de clímax magnètic , mentre la dansa de les bruixes aixeca núvols de pols de terra que remarquen també aquell component de ritual tel·lúric al qual em referia abans. I entre aquests moments de clímax magnètic, en hi ha dos d’especialment excepcionals. Un d’ells, és el del banquet en el qual el rei regicida comença a veure la perillosa presència fantasmal d’una de les víctimes de la seva ambició, mentre la reina regicida intenta abaixar la tensió del moment i explicar lis als nobles cavallers reunits a l’àpat que les al·lucinacions del marit són com una mena de febrada que de tant en tant pateix. Un cop més, cal lamentar aquí que Lady Macbettu perdi del tot protagonisme a la versió Serra. Però el director , servint-se magistralment del poderós espai sonor que acompanya tota la proposta, sap com transmetre tota l’abismal força del moment, convertir l’escena quan arriba l’ocasió en un duel fantàstic entre Macbettu i l’espectre de la culpabilitat, i connectar un cop més amb la terra i la tradició mitjançant el soroll que produeix el pa característic de la zones de Sardenya que inspiren el muntatge quan es trenca sota la pressió dels peus.
L’altre cim del muntatge arriba quan Serra ha de visualitzar allò que sembla impossible , allò que Macbettu considera la màxima garantia de la seva invulnerabilitat, que ell mateix veu com a molt vulnerable encara que intenti convèncer-se a de tot el contrari. Les bruixes li han assegurat que pot sentir-se segur mentre no vegi el bosc de Birnan caminant cap a ell. I veritablement, això de veure un bosc caminar no acostuma a ser massa habitual. Però cada cop que es representa l’obra de Shakespeare passa; vaja si passa. I no sempre els directors l’encerten a l’hora de visualitzar d’una o altra forma aquesta caminada dels arbres. Fa poc ( el 2015) ho va aconseguir de forma molt notable Justin Kurzel en la més recent versió fílmica de la tragèdia; a la seva pel·lícula el bosc de Brinan era incendiat pels enemics de Macbeth de tal forma que el foc i les cendres “avançaven” implacablement envers el castell reial. I ara, Serra , tirant mà un cop més del carnaval sard, l’encerta de ple convertint aquest bosc en les màscares de suro darrera les quals s’amaga l’exercit disposat a acabar amb el regnat d’aquell rei que sabia molt bé fins a quin punt la vida no és altra cosa que soroll i fúria. Moments com aquest demostren que som davant d’un d’aquells directors amb prou talent i personalitat com per no perdre’l ja de vista... encara que aquest cop s’hagi oblidat una mica massa de la seva Lady.
