El que passa de nit es queda a la nit…En un ambient subterrani, vagament clandestí, “underground” per definició, en el que és possible gestar llenguatges transgressors. En aquesta peça, inspirant-se en el popular gènere de revista, la Sol Picó fa una picada d’ull al Paral·lel del anys vint, per a descobrir-nos un cabaret futurista, una “comunitat de desperfecte”, en el que ens parlarà de la fosca condició de l’ésser humà i de les seves pors i degradació…sempre amb humor. Caos i lluentons. Plomes i pell de gallina.
Qui no ha sentit mai la sensació de que no ha arribat allà on hagués volgut a la vida? Tenim unes ambicions o anhels a la vida, però aquesta sovint ens quedem a l’espera perquè el somni d’adolescència o juventut cristal·litzi. Per parlar de les ambicions estroncades Sol Picó ens proposa entrar en el món de l’espectacle de revista, en general, i el Paral·lel, en concret. A Malditas Plumas, la ballerina i coreògrafa Sol Picó (Alcoi, 1967) encarna a una vedette que s’encara a la seves pròpies llums i ombres tot anunciant la seva mort. Sobre l’escenari acompanyada per un magnífic actor/músic Roger Julià, Picó ens narra els passos –literals i metafòrics– d’una corista del Paral·lel filla d’un guàrdia civil, i per tant “¡hija del cuerpo y viva la guardia civil”. Malgrat ser massa menuda i no tenir la línia ideal per fer de vedette, aquesta corista està decidida a perseguir el seu somni costi el que costi.
Un galliner glamurós és el que ha construït Joan Manrique amb l’escenografia: unes caixes amuntegades per un costat que serveixen d’escales i plomes penjant d’uns fils a l’altre. Per què la cara de l’entre cametes/bambolines de l’espectacle pot ser un galliner, oi? Un galliner esvalotat on concursos per trobar la millor Escarlata O’Hara del Paral·lel pot desencadenar una baralla violenta entre les concursants. Embolcallat d’unes partitures magnífiques –firmades per Pere Jou i Roger Julià– que ens fan viatjar per un bon ventall de paisatges emocionals, Malditas Plumas entrellaça relats i confessions amb escenes en les quals la ballarina puja sobre les puntes i ens delecta una vegada més amb la seva energia desbordant en forma de grand battements endavant, el “coño a tierra”, salts i altres proeses tècniques. El cos que li ha tocat no és l’idoni, però igualment es farà un lloc enmig de la fila de coristes per escalar i ser la vedette com la Lita Claver.
Les sabatilles de puntes, els espagats i els grand battements són clàssics de la casa, en canvi la part extensa de la paraula és una novetat. Picó s’ha llançat completament a la piscina del text i ho borda –ha comptat amb la direcció actoral de Carme Portaceli. El text i dramatúrgia de Cristina Morales (component de Iniciativa Sexual Femenina) ens trasllada al món de lluentons del Paral·lel –aquell racó de Barcelona on es podia dir molt en una època de total repressió i censura–, ens diverteix amb la història de les Escarlatas i ens fa sentir emmirallades amb els èxits i fracassos de la corista.
A mesura que l’espectacle avança la química entre Roger Julià i Picó es fa més fascinant. El personatge mut i ambigu que interpreta ell navega entre un pallasso cínic i un àngel protector, que tant desafia i mira la vedette amb ulls crítics com la consola quan és més vulnerable. Malditas Plumas és una vida vista en retrospectiva, que sobre l’escena es converteix en un espectacle amb sorpreses, promeses i algun truc de màgia d’alta volada –no voldria revelar res més per no fer espòilers, ja que Picó i companyia juguen amb uns quants asos a la màniga. Comèdia i drama a parts iguals per riure i fer catarsis de tot allò que hauríem volgut arribar a ser i no som, ni serem. Visca els somnis no realitzats, visca la corista i “viva la hija del cuerpo”.