Sol Picó ja es lamentava, el 2014 a One-hit wonders dient "me duelen las plumas". Ara, en els seus 30 anys de carrera professional, insisteix amb els seus temes de sempre, provant de donar un pas més artístic. De ser la més valenta del galliner a somniar ser un cigne majestuós. A Malditas plumas, Sol Picó es queda al Paral·lel i desitja fer el pas de corista a vedet. Ho prova tot. Des de l'humor psicalíptic a posar-se de puntes per complir l'alçada de vedet i a llançar-se cap a un striptease. Aquest plany de corista, de vida precària tot i aparentar opulència escènica ja s'ha vist recentment al TNC (L'Emperadriu del Paral·lel) i a l'Almeria (Las chicas del coro), per citar dos exemples. És evident que Sol Picó, és una piconadora, que diu i rediu, que es transforma per mantenir-se viva dalt de l'escena, amb lesions als genolls, o sense. És un exemple de treball, d'autoironia ben valenciana, i d'inquietud.
Malditas plumas plasma uns quadres notables però es perd en les transicions. Potser si jugava amb el format revista hagués pogut adoptar el format de números breus amb chim-pum final i presentador que els distregui les pauses. Roger Julià, un músic tant vulnerable com punk (amb unes plomes que reciden a les perruques despentinades dels heavys), segur que hi podria fer el joc.
L'arrencada és preciosa. Amb una Sol Picó dreta mentre una altra Sol Picó estén els braços intermitentment, com si fos un pollet acabat de sortir de l'ou. Resulta que una és titella i que es convertirà en una alter ego durant bona part de la peça. En realitat, una fórmula perquè es converteixi en l'ase dels cops. Thomas Noone també es desdoblava amb un mig titella de goma a After the party, amb una revisió del seu cos similar a la de Picó, però amb una trajectòria molt diferent.
Sol Picó, que utilitza habitualment la veu en off per completar l'espai sonor i per acompanyar la comprensió dels espectadors menys avesats a la dansa contemporània, es destapa i es posa a parlar. Com Quim Giron, ha fet recentment a Ahir. La ballarina s'expressa amb molta lletra, posant sempre l'acudit i, en algun racó, la incertesa, la por al final. Ella viu dalt de l'escena i entén que cal decantar la seva dansa d'exigent interpretació cap a escenes més populars, més teatreres. Sol Picó parla en castellà (amb alguna cua catalana) i perd, en aquest sentit, l'oportunitat de reivindicar el món de revista que es feia amb el català que ara es parla (tot tirant de tesi teatral de'n Serafí Pitarra (L'esquella de la Torratxa, Liceístas i cruzados), de'n Juli Vallmitjana (El casament de'n Terragada) o de'n Santiago Rusiñol (Jocs Florals de Canprosa).
Malditas plumas és una nova aproximació a l'obsessió de la ballarina per seguir ballant. No té la profunditat social de Red room o Només són dones. I potser tira massa coets sense enfocar prou (com l'aparició de les coristes, o l'animador que ara demana que s'aplaudeixi o que s'insulti a la vedet de pega). Sol Picó és insubornable. Ni els seus genolls adolorits l'allunyaran de l'escena.
