La ploma està de moda (mai ho va deixar d’estar) i, ja sigui en fòrums alternatius o cultes, el Paral·lel dels lluentons continua esperonant la inspiració d’alguns dels millors creadors de Barcelona. Sol Picó es troba entre ells, i a la seva última obra barreja nostàlgia i emoció, dansa i text, el somieig d’un món perdut amb la confessió més íntima de les frustracions artístiques. És un encert que la Sala Beckett recuperi Malditas plumas, que a penes es va poder veure al Grec, mereix llarga vida com un dels millors espectacles que ha ballat la coreògrafa en els últims anys.
L’originalitat es dona per fet. Moments de delicada bellesa s’alternen amb tocs d’humor, ironia àcida marca de la casa. És com si a l’homenatge revister de Cómeme el coco, negro de La Cubana se li afegissin tocs de performance d’autoficció. La puixant escriptora Cristina Morales ha travat una dramatúrgia discontínua, amb alguns textos prestats d’autors com Heinrich Böll i Francisco Casavella. D’aquest últim incorpora la watusiana història del concurs per a la nova Scarlett O’Hara que revoluciona el Poble-sec de les barraques. Ens recorden que en la decadència de Montjuïc s’endollaven els neons de l’Avinguda dels teatres.
Sol Picó se’ns presenta com la corista que no va poder arribar a gran vedete, una artista cansada de menjar les llenties de la segona fila. (...) Però el públic mai en té prou, i l’artista ofereix el seu sacrifici en un últim striptease a la desesperada. Vol que pensem que la seva creativitat està extenuada, no obstant, demostra tot el contrari. Sol Picó té corda per a estona.
LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ
