El ressò de l'obra «Mare de sucre» ha estat un “escarment” en sentit positiu per als programadors, començant pel TNC que hi ha donat la primera i decisiva empenta. El fet que s'hagués programat dins del cicle del Festival Simbiòtic, un festival d'arts escèniques accessibles i inclusives, havia insinuat la impressió que es tractava d'un espectacle “especial”, només per a interessats o especialistes sobre el tema, tot el contrari del que realment es vol aconseguir, que deixi de ser precisament “especial”. ¿Ens imaginem quina impressió n'hauríem tret si aquella altra tan celebrada obra de Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1983), «Una gossa en un descampat», sobre el dol perinetal, s'hagués programat en un cicle, posem per cas, de «Dexeus Dona»?
Els espectadors de «Mare de sucre» han parlat clar. Malgrat les restriccions d'aforament —ara ja recuperades al 70%—, el cartell d'exhaurit al TNC es va haver de penjar de seguida. I amb la pròrroga d'una setmana, el mateix cartell ha hagut de tornar a aparèixer ipso facto. Esgotades les possibilitats de més calendari, ara s'obre una etapa de l'organització d'una gira que es preveu que serà extensa i “contagiosa” (benvingut, en aquest cas, el contagi). I és així com «Mare de sucre» haurà aconseguit el seu principal objectiu: deixar de ser “especial” per ser ras i curt una “obra de teatre”.
«Mare de sucre» no ha deixat indiferent ningú. I cal admetre que, a la reflexió que provoca l'obra, hi ha també els comprensibles dubtes d'una societat que està avesada a encasellar les diferències en prestatgeries i pots de conserva degudament etiquetats. ¿Pot una noia amb discapacitat intel·lectual aspirar a ser mare? Faig la pregunta amb la mateixa cruesa que es planteja l'obra. ¿Cal recordar que amb l'auge del nazisme, els anys trenta, l'eugenèsia o l'esterilització forçosa va ser una de les armes criminals al marge de l'Holocaust que es van silenciar fins a l'últim quart del segle passat? ¿Cal reconèixer encara ara que l'esterilització és un recurs legal i admès científicament sempre que sigui voluntari o per raons de força major de la persona implicada o, i aquí ve la controvèrsia, tutelada?
La introducció o declaració de principis que la protagonista de «Mare de sucre», el personatge de la Cloe, amb 27 anys i un 65% de discapacitat intel·lectual —un personatge que ha fet descobrir el talent com a actriu d'Andrea Álvarez— ve a resumir, sense esmentar-ho, aquesta herència de prejudicis de la qual parlava abans que la societat encara arrossega. Per això, la lluita o la decisió personal de la Cloe per ser mare va més enllà del desig personal. És també un clam del seu col·lectiu que vol que sigui assumit per tothom.
Com va passar amb «Una gossa en un descampat», la dramaturga i directora Clàudia Cedó torna a demostrar que el teatre té moltes funcions i una és la que ella proposa: remoure les consciències des d'arran de terra sobre qüestions que sovint només són tractades fredament en despatxos oficials farcits de paperassa política i burocràtica.
Clàudia Cedó arriba a «Mare de sucre» —un títol metafòric i poètic que parteix d'una experiència pròpia quan passejava o sortia a jugar amb una germana petita com si fos delicada com el sucre— després de quinze anys treballant el teatre a Escenaris Especials amb persones amb diversitat funcional i després de constatar que el desig de la maternitat és una preocupació comuna, sigui quina sigui la tipologia d'aquesta diversitat.
L'obra «Mare de sucre» té el mèrit de fusionar intèrprets reconeguts i professionals amb els principals protagonistes de la història, que per ara formen part d'una nòmina d'intèrprets no professionals. I aquesta fusió crec que els enriqueix a uns i als altres. Ni un excel·lent Ivan Benet (cap de la fundació que tutela el pis compartit), ni Maria Rodríguez, brillant i emotiva sensibilitat (l'assistenta o educadora del grup), ni Teresa Urroz, entre duresa, patiment i ingenuïtat (la mare de la Cloe que veu la seva filla com un “terròs de sucre”) tindrien la mateixa força si davant seu es trobessin amb altres quatre companys de professió escènica que representessin quatre personatges amb aparent discapacitat. El realisme, doncs, juga molt a favor de l'obra. I dins del realisme, el recurs del joc de la ficció i la capacitat interpretativa, com deia abans, de la protagonista, una espectacular Andrea Álvarez —atenció al seu potencial en qualsevol registre: diàleg, monòleg, dramàtic, còmic...—, i l'espontaneïtat impactant dels altres tres col·legues seus, Marc Buxaderas, Judit Pardàs i Mercè Méndez, que no es queden pas enrere.
Un altre mèrit del muntatge és no caure mai en el paternalisme ni tampoc deixar de banda guspires d'humor, que posen entre l'espasa i la paret —o entre la mascareta i el somriure— els espectadors. Una cosa i l'altra fa de l'obra «Mare de sucre» una simfonia humanista, una burxada als prejudicis i una pessigada a la consciència que deixa empremta. (...)
