Mare de sucre

informació obra



Autor:
Clàudia Cedó
Direcció:
Clàudia Cedó
Sinopsi:

La Cloe té vint-i-set anys, discapacitat intel·lectual i un desig dins les entranyes des de petita. La incomprensió de la seva família, la fundació on viu i la seva comunitat la durà a una lluita pels seus drets sense precedents, a una rebel·lió maldestra contra una situació injusta que li ha arravatat el poder de decisió del seu propi cos. La Cloe s'enfrontarà a la llei dels homes per aconseguir el seu anhel, íntim i natural: quedar-se embarassada i tenir un fill. Però el viatge la farà dubtar d’ella mateixa. Seria ella una bona mare? Quina és la capacitat que ens converteix en bones mares i bons pares? Totes les persones que tenen fills la tenen? Totes les persones amb discapacitat estan incapacitades per afrontar la maternitat?

Mare de Sucre reflexiona sobre el tracte que estem donant com a societat a les persones amb diversitat funcional. L’assimilació de la jurisdicció dels seus cossos, la sobreprotecció com a excusa per a l’arrabassament de la seva llibertat de decisió.

Crítica: Mare de sucre

26/05/2021

Mira'm, no estic feta de sucre!

per Ramon Oliver


Explica Clàudia Cedó que el títol de la seva estupenda nova obra, té com a origen una anècdota de la seva infància. Quan la Clàudia era una nena , i s’anava a jugar amb les amigues portant de la mà a la seva germana petita, per tal de protegir a la criatura  els hi deia a les amigues que la germaneta, estava feta de sucre. Calia vigilar, calia evitar un cop massa fort que acabés en trencadissa, amb aquesta germaneta desfeta, com si es tractés d’una terròs de sucre ficat dins una tassa de cafè calent. Però amb el temps, la Clàudia va entendre que “quan ets de sucre no perds mai, però tampoc no jugues”. Estar feta de sucre evita que prenguis mal , però també que corris cap mena de risc : “és com si no hi fossis”. I una cosa és que els que t’estimen  et protegeixin tant com calgui ( això, sempre va bé), i l’altra, és que t’ofeguin amb una ànsia de protecció que t’acaba anul·lant, que s’acaba convertint en una mena de recordatori permanent que tu, no disposes de prou instruments ni tens prou pesquis per decidir pràcticament res important sobre la teva vida. Quelcom que, d’altra banda, introdueix una qüestió que sobrevola sempre per damunt del text de Cedó: i si resulta que els que tant et volen protegir, el que busquen precisament es sentir-se protegits ells mateixos?  I això es fa encara més evident, quan situem aquest sistema de sobreprotecció en un context com el que ens presenta l’obra: un context especialment sensible,  habitat per persones que tenen alguna mena de discapacitat, i que carreguen amb una fragilitat més visible que aquella altra fragilitat amagada que tots carreguem al damunt.

En un context com aquest, la xarxa familiar, institucional  i social que te cura de les persones amb alguna mena de discapacitat,  por sentir que necessita autoprotegir-se encara més: una ensopegada, pot resultar en aquests casos força més aparatosa del que resultaria si es produís en altres espais. Com diu el vell refrany, més val prevenir que curar. Però potser , no sempre sigui així. Potser la prevenció excessiva acabi  fent més mal que una cura ben aplicada. I potser- sense el potser; del tot segur- aquesta necessitat preventiva aplicada de forma indiscriminada , obeeix a aquella vella fantasia de control total que ens segueix enlluernant, com si no haguéssim comprovat un i altre cop la seva fal·làcia.

Doncs aquí tenim una persona que es nega en rodó a seguir sent vista com una noia de sucre. Ja per començar, perquè té 27 anys; sinó fos perquè tothom sap que està diagnosticada amb un 65 per cent de discapacitat intel·lectual, ningú la tractaria com una nena, sinó com la dona que és. I com a dona que és , la Cloe –fantàsticament interpretada per una Andrea Álvarez que tampoc ha de ser vista com una dona amb una incapacitat similar a la del seu personatge, sinó com una excel·lent actriu que visualitza tots els estats anímics que recorre la Cloe- , sap que vol ser mare per damunt de totes les coses. I n’està convençuda que pot ser-ho; que reuneix condicions suficients per ser-ho , i per ser a més a més una estupenda mare. Poden dir el mateix, totes les mares i tots els pares que no tenen cap mena de diagnòstic com el seu, però que potser es troben també lluny de  sentir el desig  de donar vida i de criar un fill com el sent ella? Però com pot arribar a entendre això la seva pròpia mare, que la segueix veient com una noieta del tot   asexual ? Com poden arribar a entendre això els especialistes que –per si de cas-, li apliquen mitjans anticonceptius que ella , mai no ha demanat? Com pot entendre això el cap del centre on es troba el pis d’acollida en el qual vol viure , i que sap que el seu servei no disposa de recursos per assumir un possible cas de maternitat? Com pot entendre aquesta urgència maternal l’educadora que intenta evitar com sigui la possibilitat de quedar embarassada ella mateixa?

Totes aquests preguntes, i moltes més, van apareixen al llarg d’una representació que , com bé diu la mateixa autora, ve a demostrar que quan no tens respostes, el millor és que et posis a fer teatre. I és que una de les grans qualitats de l’espectacle de Cedó, consisteix precisament en aquesta voluntat de no tirar pel dret a cop de respostes fàcils que deixin prou tranquil l’espectador  com per a continuar creient aquella fal·làcia del control a la qual em referia abans. Cedó ,la seva Cloe , els seus tan notables companys de pis ( el carismàtic Marc Buxaderas, la de vegades enfurismada Judit Pardàs, la sempre divertida Judit Pardàs ), la mare de la Cloe ( l’excel·lent Teresa Urroz), la treballadora social ( meravellosa Maria Rodríguez) o el director del centre ( un brillant Ivan Benet) , et deixen molt clar la quantitat d’interrogants que s’obren davant una decisió com aquesta que ha pres la Cloe. L’autora-  ben coneixedora del tema que te entre mans-, no permet mai que el sucre ensucri massa una realitat que s’ha d’analitzar tenint en compte molt diferents perspectives; no ho fa ni quan arriba un tram final potser un xic  (només un xic) massa escorat cap el final optimista . Planteja clarament que el dret a decidir sobre el seu cos i sobre la seva vida reclamat per la Cloe ,és un dret innegable, però no eludeix el fet que , de vegades , entre el desig i la realitat que suposaria el compliment d’aquest desig, poden existir distàncies insalvables. I sense renunciar mai ni a l’humor amb el qual va apropar-se a un tema tan personal com aquell que abordava a “Una gosa a un descampat”, ni a una tendresa que evita també en tot moment qualsevol temptació ensucrada, ni a la imatge gairebé onírica d’aquella mena d’anhels que queden enclaustrats per culpa d’un diagnòstic  , ni a la possibilitat que la  frustració acabi derivant en tragèdia, ens ofereix amb talent i sensibilitat  una visió notablement complexa d’una situació inqüestionablement  complexa.