Els llibres d’història expliquen com va acabar Maria Stuart, reina dels escocesos: decapitada, condemnada per traïció. El seu error va ser enfrontar-se a la seva poderosa cosina Isabel I. Xoc entre reines que Gaetano Donizetti i el seu jove llibretista Giuseppe Bardari –inspirat pel drama de Schiller– van traslladar amb fidelitat apassionada a l’òpera Maria Stuarda. Al conflicte històric van afegir un de privat: la gelosia. El furor dramàtic de les dues antagonistes va suposar una important font de problemes amb la censura des dels primers assajos. Prohibida a Nàpols, s’estrenà l’any 1835 a l’Scala de Milà amb Maria Malibran de protagonista. La diva va optar per enfrontar-se a la censura i cantar totes les paraules prohibides. Un gest tant valent com breu. Les autoritats van cancel·lar Maria Stuardapoques funcions després i va quedar oblidada durant un segle fins al seu redescobriment l’any 1958. Des d’aleshores la seva popularitat i prestigi no ha parat de créixer.
Dues reines i un as. En el joc de cartes de Maria Stuarda , exaltada tragèdia lírica de Donizetti presentada al Liceu, explota en tota la seva esplendor el joc dramàtic de l’electritzant xoc entre la sobirana d’Escòcia i Isabel I d’Anglaterra, encarnades per l’estel·lar Joyce DiDonato i una esplèndida Silvia Tro Santafé. L’ascendent tenor Javier Camarena brilla com a Comte de Leicester, eix de la disputa amorosa entre les dues dames. Sobre aquests pilars s’edifica un bon repartiment per a la segona òpera de la trilogia Tudor del compositor, situada entre Anna Bolena i Roberto Devereux .
El públic va aplaudir la versió d’aquesta commovedora joia del belcantisme romàntic. L’orquestra del teatre, dirigida per un expert en el repertorio Maurizio Benini, va estar a l’altura del repte, així com també el cor, molt convincent en el moments més dramàtics de l'acció. Una escenografia minimalista ambienta els moments culminants de les escenes al palau de Westminster, la presó on està reclosa la reina escocesa i el castell de Forteringa on finalment serà decapitada. El muntatge de Patrice Caurier i Moshe Leiser realça el perfil dels personatges i respecta una música de gran poder melòdic i descriptiu.
El vestuari de les reines, amb encotillats vestits d’època davant la indumentària moderna de la resta del càsting , dibuixa unes sobiranes oprimides i tancades en si mateixes dins d'un contexte religiòs i social compromès. Destaquen punts culminants com el del seu lacerant enfrontament, pletóric de força i energia. Stuarda demana clemència a Isabel. Aquesta, que també l’odia per ser la preferida de Leicester, la menysprea i Maria respon –« Figlia impura di Bolena »– amb contundència.
La interpretació de DiDonato creix en intensitat lírica durant la confessió i la pregària, que anterioment havia brodat Montserrat Caballé, tota una referencia en aquest rol. Malgrat haver-li d’ajustar el to per adaptar-lo a la seva tessitura, la mezzo de Kansas es va mostrar molt expressiva, amb bon color d’una veu de gran musicalitat i fent seu un personatge ple d'entrebancs i que presenta moltes dificultats canoras.
La valenciana Tro Santafé va exhibir una gran esplendor dramàtica en el seu flexible instrument fosc i envellutat. Camarena va donar una lliçó de cant malgrat no tenir àries de lluïment com aquests do de pit recentment aclamats al Real i al Met amb 'La fille du regiment'. El tenor, que va confirmar el seu gran moment artístic, s'acobla molt bé en els duos i mostra la qualitat de la seva àmplia paleta vocal. Molt convincent Michele Pertusi com a Talbott i, en general, la resta del repartiment.