Decididament, quan tens a l’escenari reines com aquestes, has de fer una mica la
vista grossa , i passar pel alt els errors escènics que es puguin cometre a la cort en nom seu. M’explico. El Liceu presenta
ara mateix una joia absoluta de la història del bel canto, interpretada per dues
veus prodigioses ficades sota la pell de dues grans reines amb molt de caràcter:
mentre Silvia Tro Santafé assumeix amb gran talent la personalitat d’Isabel I d’Anglaterra,
Joyce DiDonato s’acaba ficant el teatre
a la butxaca encarnat amb commovedora intensitat a Maria Stuarda, la reina dels escocesos que més
d’un cop, va tenir la gosadia de postular-se també com a reina dels anglesos, i
que va acabar perdent el cap entre intrigues i garrafals errors polítics.
Partint d’una cèlebre obra teatral de Schiller, la partitura de Donizetti i el
text del seu llibretista ens ofereixen del duel que van entaular aquestes dues
apassionants dones una visió potser no massa fidel des del punt de vista històric,
però si prou romàntica com per donar lloc a un dels cims del romanticisme operístic.
Ben secundades pel tenor Javier Camarena ( una mica just, això cal dir-ho, pel
que fa a la interpretació dramàtica del seu personatge, el comte de Leicester),
les reines troben també en la direcció musical de Maurizio Bebibi un notable
aliat , tan atent al lirisme de la partitura, com a la potència vocal de les
seves protagonistes.
Dit això, i feta l’oportuna recomanació , no
queda altra que entrar en els aspectes més febles de la proposta, que es
concentren en l’apartat de la direcció escènica. Una direcció escènica erràtica
que, per començar, cau en la ingenuïtat de vestir a les reines de la funció amb
ampul·losos vestits d’època mentre la resta de la cort vesteix al millor estil “casual”
contemporani: la idea de voler simbolitzar mitjançant el vestuari que les
formes del poder no canvien mai per molt que canviïn els temps, resulta
exposada així una idea d’una obvietat aclaparadora.
I l’idea de fer passejar al pitjor enemic de Maria amb una destral a la ma, voreja
perillosament el ridícul. Caurier i
Leiser converteixen els telons en projeccions de grans persianes venecianes que
no semblen tenir cap sentit fins que arriba l’últim acte del drama, i els
directors transformen la sala d’execució en què la Stuarda perdrà la vida en
una mena d’asèptica infermeria en la qual els botxins li donen a la petaca. Llavors,
entenem el per què de tanta persiana: però entendre-ho, no millora pas ( més
aviat el contrari) l’efecte contraproduent que ens havia transmès aquesta
imatge al llarg de la representació. Ficada a una presó d’alta seguretat en la
qual la reina captiva es dedica a contemplar diapositives de la seva enyorada
França ( un altra moment escènic notablement desencertat) , Maria ha de lluitar
aquest cop no solsament contra l’anomenada Reina Verge amb la qual es disputa
un amant, sinó també contra els freqüents desgavells del tàndem que dirigeix la
proposta. Per fortuna, DiDonato pot amb això, i amb més.
