Maria Stuarda

informació obra


Tragèdia lírica en tres actes. Llibret de Giuseppe Bardari basat en la traducció italiana d’Andrea Maffei de Maria Stuart de Friedrich von Schiller. Música de Gaetano Donizetti. Estrenada el 30 de desembre de 1835 al Teatro alla Scala de Milà. Estrenada a Barcelona, al Teatre Principal, el 29 de febrer de 1842. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 5 de gener de 1969. Darrera representació al Liceu el 24 de novembre de 2003, en versió concert.

Autor:
Gaetano Donizetti
Direcció:
Patrice Caurier, Moshe Leiser
Direcció Musical:
Maurizio Benini
Escenografia:
Christian Fenouillat
Vestuari:
Agostino Cavalca
Il·luminació:
Christophe Forey
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden (Londres), Òpera Nacional Polonesa (Varsòvia), Théâtre des Champs Elysées (París)
Intèrprets:
Joyce DiDonato/ Irina Lungu, Silvia Tro-Santafé / Marianna Pizzolato, Anna Tobella, Javier Camarena / Antonio Gandía, Vito Priante / Álex Sanmartí, Michele Pertusi / Mirco Palazzi
Sinopsi:

Els llibres d’història expliquen com va acabar Maria Stuart, reina dels escocesos: decapitada, condemnada per traïció. El seu error va ser enfrontar-se a la seva poderosa cosina Isabel I. Xoc entre reines que Gaetano Donizetti i el seu jove llibretista Giuseppe Bardari –inspirat pel drama de Schiller– van traslladar amb fidelitat apassionada a l’òpera Maria Stuarda. Al conflicte històric van afegir un de privat: la gelosia. El furor dramàtic de les dues antagonistes va suposar una important font de problemes amb la censura des dels primers assajos. Prohibida a Nàpols, s’estrenà l’any 1835 a l’Scala de Milà amb Maria Malibran de protagonista. La diva va optar per enfrontar-se a la censura i cantar totes les paraules prohibides. Un gest tant valent com breu. Les autoritats van cancel·lar Maria Stuardapoques funcions després i va quedar oblidada durant un segle fins al seu redescobriment l’any 1958. Des d’aleshores la seva popularitat i prestigi no ha parat de créixer.

Crítica: Maria Stuarda

05/01/2015

El bel canto en tot el seu esplendor, malgrat les limitacions d'un muntatge que no li fa jusícia a les seves protagonistes

per Ramon Oliver

Decididament, quan tens a l’escenari  reines com aquestes, has de fer una mica la vista grossa , i passar pel alt els errors escènics que es puguin cometre a la  cort en nom seu. M’explico. El Liceu presenta ara mateix una joia absoluta de la història del bel canto, interpretada per dues veus prodigioses ficades sota la pell de dues grans reines amb molt de caràcter: mentre Silvia Tro Santafé assumeix amb gran talent la personalitat d’Isabel I d’Anglaterra, Joyce DiDonato  s’acaba ficant el teatre a la butxaca encarnat amb commovedora intensitat  a Maria Stuarda, la reina dels escocesos que més d’un cop, va tenir la gosadia de postular-se també com a reina dels anglesos, i que va acabar perdent el cap entre intrigues i garrafals errors polítics. Partint d’una cèlebre obra teatral de Schiller, la partitura de Donizetti i el text del seu llibretista ens ofereixen del duel que van entaular aquestes dues apassionants dones una visió potser no massa fidel des del punt de vista històric, però si prou romàntica com per donar lloc a un dels cims del romanticisme operístic. Ben secundades pel tenor Javier Camarena ( una mica just, això cal dir-ho, pel que fa a la interpretació dramàtica del seu personatge, el comte de Leicester), les reines troben també en la direcció musical de Maurizio Bebibi un notable aliat , tan atent al lirisme de la partitura, com a la potència vocal de les seves protagonistes.

Dit això, i feta l’oportuna recomanació , no queda altra que entrar en els aspectes més febles de la proposta, que es concentren en l’apartat de la direcció escènica. Una direcció escènica erràtica que, per començar, cau en la ingenuïtat de vestir a les reines de la funció amb ampul·losos vestits d’època mentre la resta de la cort vesteix al millor estil “casual” contemporani: la idea de voler simbolitzar mitjançant el vestuari que les formes del poder no canvien mai per molt que canviïn els temps, resulta exposada així  una idea d’una obvietat aclaparadora. I l’idea de fer passejar al pitjor enemic de Maria amb una destral a la ma, voreja perillosament el ridícul.  Caurier i Leiser converteixen els telons en projeccions de grans persianes venecianes que no semblen tenir cap sentit fins que arriba l’últim acte del drama, i els directors transformen la sala d’execució en què la Stuarda perdrà la vida en una mena d’asèptica infermeria en la qual els botxins li donen a la petaca. Llavors, entenem el per què de tanta persiana: però entendre-ho, no millora pas ( més aviat el contrari) l’efecte contraproduent que ens havia transmès aquesta imatge al llarg de la representació. Ficada a una presó d’alta seguretat en la qual la reina captiva es dedica a contemplar diapositives de la seva enyorada França ( un altra moment escènic notablement desencertat) , Maria ha de lluitar aquest cop no solsament contra l’anomenada Reina Verge amb la qual es disputa un amant, sinó també contra els freqüents desgavells del tàndem que dirigeix la proposta. Per fortuna, DiDonato pot amb això, i amb més.