És una de les històries romàntiques per excel·lència, la de la reina que perd la corona seguint les seves passions. A Maria Stuart o Maria I d'Escòcia la van coronar quan era un infant, i va haver de deixar el seu reialme en mans dels regents a causa de l'amenaça anglesa. Va ser breument reina de França fins a la mort del seu primer marit, després de la qual es va casar dos cops més. Va ser considerada heroïna, però també adúltera i còmplice d'assassinat, a més de traïdora a la causa de la seva cosina, Isabel II d'Anglaterra, que va acabar per ordenar-ne l'execució després d'un empresonament de prop de divuit anys. El testimoni d'una de les que van ser dames de confiança de l'escocesa (totes quatre anomenades Maria, com la seva senyora) va ser utilitzat com a element condemnatori, d'aquí el títol del muntatge. Sí, Maria I d'Escòcia va lluitar tota la vida per controlar les forces de la història que la impulsaven fatalment. I potser sí que es va passar la vida mentint però ara, des de l'escenari, i amb la mort a punt d'arribar, parla sincerament sobre el seu últim amor i ens explica una història de fugides, de passions i mort, de política i captiveri...
Ningú millor que Isabelle Huppert, una actriu de teatre i cinema que ha treballat amb els més grans directors a Amèrica, Europa i Àsia, podria interpretar aquesta heroïna romàntica, un paper que, després de l'estrena del muntatge a París el maig passat, la porta ara per primera vegada al Festival de Barcelona. És el segon monòleg que Huppert assumeix amb Wilson com a director després de l'Orlandoque es va estrenar el 1993. Tornen a coincidir en una obra escrita per Darryl Pinckney, que porta des de finals dels anys 80 col·laborant amb Robert Wilson. Com en totes les seves produccions, el director nord-americà signa la il·luminació, l'escenografia i el conjunt del concepte visual del muntatge.
Isabelle Huppert és tot fragilitat. Amb uns moviments depurats i un quietisme (i durant d'els primers 20 minuts a contrallum, que només revela el seu perfil encotillat) desgrana un text a mil per hora. La velocitat en què diu un text (carregat de reiteracions poètiques) contrasta amb la lentitud dels moviments, de l'evolució d'una peça que, traça una mena de perfil biogràfic del personatge històric. Bob Wilson depura l'escena al màxim. Aboca la potència a la intèrpret i al text. El preciós fons que il·lumina i va modificant l'espai com si fos el viatge del Sol pel firmament i que dóna alguna sorpresa com l'actriu mirall o el cop de llum de les actes que emergeixen i desapareixen o l'etapa boirosa, d'un romanticisme excels, en què Mary no pot redirigir el seu destí. En el fons, la peça evoca un terrible pas del temps tràgic. Si els ciutadans de fa cinc segles depenien dels capricis o intuïcions dels aristòcrates aquests pateixen la intrasigència del destí, dels déus. Ells han de sobreviure a les adversitats celestials, no les poden reprimir ni, quasi, atenuar. La reina, doncs,és fràgil com la figura de porcellana que representa aquesta fràgil Isabel Huppert (ben diferent d'aquella revolucionària i inconscient Hedda Gabler, que ens va regalar amb una anterior visita al Lliure, el 2005)
La Maria Estuard, versió de Schiller i dirigida per Sergi Belbel, transmetia una certa batalla entre les dues reines. Ara, Bob Wilson presenta una Maria, amb les seves quatre dames d'honor, empresonada, que és víctima i que és garrepa en donar raons pel conflicte. Ella només entén que la seva execució vindrà determinada per la seva condició de catòlica. Però obviarà el carisma que tant deuria fer témer Isabel I d'Anglaterra. Això fa que, a la interpretació preciosista, no li acompanyi un text amb plecs psicològics, que humanitizin la reina Mary. Wilson estalvia la sang de la decapitació però, sobretot,i aixó sí que és un un descart perillós obvia el mocador brodat per la pròpia reina d'Escòcia: “Al meu final, hi ha el principi". L'estètica necessita d'alguna emoció que l'atrapi i que es projecti al públic amb irreverència.