Mary said what she said

informació obra



Escenografia:
Robert Wilson
Il·luminació:
Robert Wilson
Intèrprets:
Isabelle Huppert
Composició musical:
Ludovico Einaudi
Text:
Darryl Pinckney
Vestuari:
Jacques Reynaud
Autor:
Iñaki Rikarte
Direcció:
Iñaki Rikarte
Sinopsi:

És una de les històries romàntiques per excel·lència, la de la reina que perd la corona seguint les seves passions. A Maria Stuart o Maria I d'Escòcia la van coronar quan era un infant, i va haver de deixar el seu reialme en mans dels regents a causa de l'amenaça anglesa. Va ser breument reina de França fins a la mort del seu primer marit, després de la qual es va casar dos cops més. Va ser considerada heroïna, però també adúltera i còmplice d'assassinat, a més de traïdora a la causa de la seva cosina, Isabel II d'Anglaterra, que va acabar per ordenar-ne l'execució després d'un empresonament de prop de divuit anys. El testimoni d'una de les que van ser dames de confiança de l'escocesa (totes quatre anomenades Maria, com la seva senyora) va ser utilitzat com a element condemnatori, d'aquí el títol del muntatge. Sí, Maria I d'Escòcia va lluitar tota la vida per controlar les forces de la història que la impulsaven fatalment. I potser sí que es va passar la vida mentint però ara, des de l'escenari, i amb la mort a punt d'arribar, parla sincerament sobre el seu últim amor i ens explica una història de fugides, de passions i mort, de política i captiveri...

Ningú millor que Isabelle Huppert, una actriu de teatre i cinema que ha treballat amb els més grans directors a Amèrica, Europa i Àsia, podria interpretar aquesta heroïna romàntica, un paper que, després de l'estrena del muntatge a París el maig passat, la porta ara per primera vegada al Festival de Barcelona. És el segon monòleg que Huppert assumeix amb Wilson com a director després de l'Orlandoque es va estrenar el 1993. Tornen a coincidir en una obra escrita per Darryl Pinckney, que porta des de finals dels anys 80 col·laborant amb Robert Wilson. Com en totes les seves produccions, el director nord-americà signa la il·luminació, l'escenografia i el conjunt del concepte visual del muntatge.


Crítica: Mary said what she said

29/07/2019

Delicat avorriment de luxe

per Iolanda G. Madariaga

Una de les funcions més esperades d’aquest Grec i potser també la més aplaudida, em va resultar un bonic avorriment. Sens dubte Robert Wilson és un gran geni de la llum, capaç d’aixecar sobre l’escenari magnífiques escenes tan sols amb el seu prodigiós ús dels focus. Aquí compta, a més, amb la sobirania escènica de la delicada i, paradoxalment, potent Isabelle Huppert. Dos dels més grans de l’escena en estreta col·laboració amb l’escriptor Darryl Pinckney, amb qui ja havien aixecat Orlando el 1993. A aquests se li suma la meravellosa partitura de Ludovico Einaudi, música contemporània amb ressons cortesans de Purcell, a estones, i la sublim espiritualitat de Bach, en altres. Tenim el pòquer perfecte per deixar-nos a tots embadalits. Tot i que, la figura històrica de Maria Estuard ha depassat la Història per esdevenir una figura mítica, la “màrtir” de les guerres de religió de l’edat Moderna (Sollevament del Nord, 1569) mai m’ha semblat un personatge atractiu. Avui, en el ple renaixement de la vindicació d’una història més justa i paritària, el fet de ser filla, esposa, mare o amant de... comença a semblar-me una nosa important. Què “la seva passió” li costés la corona forma part d’aquest discurs caduc de la dona capaç de renunciar a tot per amor. De tota manera, el que veiem a l’escenari té poc a veure amb el personatge històric que es pren senzillament com a pretext per etzibar-nos un d’aquells “monòlegs interns” tant preuats en la literatura del segle XX: reiteració ad nauseam, deliri, angoixa, determinació malaltissa... Tot allò que conforma un univers de clarobscurs tan barrocs com la Contrarreforma. El monòleg es situa en la nit prèvia a l’execució de la reina destronada, després de dinou anys de captiveri. Així se’ns presenta la Huppert presonera entre dues fines ratlles de llum, retallada en un horitzó visual baixíssim (culminació del paisatgisme barroc), com un ombra que avança imperceptiblement cap a nosaltres. A Huppert la recordo tan estupenda com ara i amb una immobilitat més estàtica encara en un altre d’aquests monòlegs: 4:48 Psychose de Sarah Kane en una posada en escena de Claude Rémy al Temporada Alta de 2002. Aquell espectacle em va ferir i deixar marca. No hi ha un bri d’impostura en el text de Kane, tot ho és -no podria ser altrament- en el de Pinckeney. Malgrat això, el treball de la Huppert és tan monumental com impecable; amb una mesurada contenció, veiem en ella la meravellosa fera ferida que es debat entre deixar-se arrossegar pel deliri febril o mantenir-se ferma en el record de qui és i què representa la seva figura. Dient a tota velocitat o mastegant cada paraula, no s’ha de saber francès per notar que la seva dicció és clara i musical. Voltant sobre sí mateixa, escrivint en l’espai allò que passa en el seu cap, acotant l’escenari com si d’una cel·la es tractés... fins i tot els seus esglaiadors crits resulten afinats. Hi ha quelcom, però, de classicisme -en el seva accepció més despectiva- en tanta mesura; penso que aquesta contenció no escau ni al personatge ni al moment que travessa, sabent que és absolutament coherent amb la proposta i la trajectòria del director. Està clar que l’actriu, fins i tot dirigida per Wilson, no és tan sols una titella a les ordres del director, tot i que a vegades ho pot semblar. El director, també il·luminador i escenògraf, ens la mostra com una delicada porcellana “articulada” sobre la que es projecta la llum que transforma la figura. Wilson exhibeix un mini catàleg de psicologia del color: ara se centra tan sols en el rostre, ara encén tota la figura que, només al final, ens mostrarà la seva mortalla negre brodada en or, la que correspon a una reina catòlica. A l’escenari, tan sols una sabata blanca al gust de la cort francesa, ens parla d’una infantesa més dolça i amable. La resta es foscor i tempesta; el fons s’il·lumina amb taques que remeten a l’expressionisme abstracte però en una paleta de terres i grisos. Tot és tan coherent i justificable que resulta extraordinàriament avorrit.

Aquests esdeveniments mereixen també un comentari sobre la dimensió social del fet teatral. En funcions com aquesta, la mitja d’edat dels assistent s’eleva de forma considerable i els rostres coneguts (polítics, acadèmics, artistes consagrats,...) es deixen veure al pati de butaques. Aquesta funció de mirar i deixar-se veure, pot explicar el fet de començar l’espectacle deu minuts tard. A la boca de l’escenari es projectava un fantàstic teló de vellut amb passamaneria dorada (d’aquells d’antic teatre burgés), en el centre d’aquest, dins un marc també d’or, una pel·lícula com una mini-slapstick del cine mut -un GIF amb pàtina d’antic. L’atracció de fira en aquell solemne teló era una picada d’ullet prometedora que acabava marejant en l’allargassada espera de l’inici. El de després ja ho he explicat. Sols afegir que, sobtosament (o no tant!), aquells a qui havia vist pesant figues -fins a fer-me patir- durant una bona part de la funció, s’aixecaren com impulsats per un ressort al final i es mantingueren aplaudint dempeus una bona estona: pur teatre tot plegat!