Una de les
funcions més esperades d’aquest Grec i potser també la més aplaudida, em va
resultar un bonic avorriment. Sens dubte Robert Wilson és un gran geni de la
llum, capaç d’aixecar sobre l’escenari magnífiques escenes tan sols amb el seu
prodigiós ús dels focus. Aquí compta, a més, amb la sobirania escènica de la
delicada i, paradoxalment, potent Isabelle Huppert. Dos dels més grans de
l’escena en estreta col·laboració amb l’escriptor Darryl Pinckney, amb qui ja
havien aixecat Orlando el 1993. A aquests se li suma la meravellosa
partitura de Ludovico Einaudi, música contemporània amb ressons cortesans de
Purcell, a estones, i la sublim espiritualitat de Bach, en altres. Tenim el
pòquer perfecte per deixar-nos a tots embadalits. Tot i que, la figura
històrica de Maria Estuard ha depassat la Història per esdevenir una figura
mítica, la “màrtir” de les guerres de religió de l’edat Moderna (Sollevament
del Nord, 1569) mai m’ha semblat un personatge atractiu. Avui, en el ple renaixement
de la vindicació d’una història més justa i paritària, el fet de ser filla,
esposa, mare o amant de... comença a semblar-me una nosa important. Què “la
seva passió” li costés la corona forma part d’aquest discurs caduc de la dona
capaç de renunciar a tot per amor. De tota manera, el que veiem a l’escenari té
poc a veure amb el personatge històric que es pren senzillament com a pretext
per etzibar-nos un d’aquells “monòlegs interns” tant preuats en la literatura
del segle XX: reiteració ad nauseam, deliri, angoixa, determinació
malaltissa... Tot allò que conforma un univers de clarobscurs tan barrocs com
la Contrarreforma. El monòleg es situa en la nit prèvia a l’execució de la
reina destronada, després de dinou anys de captiveri. Així se’ns presenta la
Huppert presonera entre dues fines ratlles de llum, retallada en un horitzó
visual baixíssim (culminació del paisatgisme barroc), com un ombra que avança
imperceptiblement cap a nosaltres. A Huppert la recordo tan estupenda com ara i
amb una immobilitat més estàtica encara en un altre d’aquests monòlegs: 4:48
Psychose de Sarah Kane en una posada en escena de Claude Rémy al Temporada
Alta de 2002. Aquell espectacle em va ferir i deixar marca. No hi ha un bri d’impostura
en el text de Kane, tot ho és -no podria ser altrament- en el de Pinckeney.
Malgrat això, el treball de la Huppert és tan monumental com impecable; amb una
mesurada contenció, veiem en ella la meravellosa fera ferida que es debat entre
deixar-se arrossegar pel deliri febril o mantenir-se ferma en el record de qui
és i què representa la seva figura. Dient a tota velocitat o mastegant cada
paraula, no s’ha de saber francès per notar que la seva dicció és clara i
musical. Voltant sobre sí mateixa, escrivint en l’espai allò que passa en el
seu cap, acotant l’escenari com si d’una cel·la es tractés... fins i tot els
seus esglaiadors crits resulten afinats. Hi ha quelcom, però, de classicisme -en
el seva accepció més despectiva- en tanta mesura; penso que aquesta contenció
no escau ni al personatge ni al moment que travessa, sabent que és absolutament
coherent amb la proposta i la trajectòria del director. Està clar que l’actriu,
fins i tot dirigida per Wilson, no és tan sols una titella a les ordres del
director, tot i que a vegades ho pot semblar. El director, també il·luminador i
escenògraf, ens la mostra com una delicada porcellana “articulada” sobre la que
es projecta la llum que transforma la figura. Wilson exhibeix un mini catàleg
de psicologia del color: ara se centra tan sols en el rostre, ara encén tota la
figura que, només al final, ens mostrarà la seva mortalla negre brodada en or,
la que correspon a una reina catòlica. A l’escenari, tan sols una sabata blanca
al gust de la cort francesa, ens parla d’una infantesa més dolça i amable. La
resta es foscor i tempesta; el fons s’il·lumina amb taques que remeten a l’expressionisme
abstracte però en una paleta de terres i grisos. Tot és tan coherent i
justificable que resulta extraordinàriament avorrit.
Aquests esdeveniments mereixen també un comentari
sobre la dimensió social del fet teatral. En funcions com aquesta, la mitja d’edat
dels assistent s’eleva de forma considerable i els rostres coneguts (polítics, acadèmics,
artistes consagrats,...) es deixen veure al pati de butaques. Aquesta funció de
mirar i deixar-se veure, pot explicar el fet de començar l’espectacle deu
minuts tard. A la boca de l’escenari es projectava un fantàstic teló de vellut
amb passamaneria dorada (d’aquells d’antic teatre burgés), en el centre d’aquest,
dins un marc també d’or, una pel·lícula com una mini-slapstick del cine mut -un
GIF amb pàtina d’antic. L’atracció de fira en aquell solemne teló era una
picada d’ullet prometedora que acabava marejant en l’allargassada espera de l’inici.
El de després ja ho he explicat. Sols afegir que, sobtosament (o no tant!),
aquells a qui havia vist pesant figues -fins a fer-me patir- durant una bona part
de la funció, s’aixecaren com impulsats per un ressort al final i es
mantingueren aplaudint dempeus una bona estona: pur teatre tot plegat!
