Cada obra de teatre familiar que es va a veure resulta una prova més que, efectivament, es tracta d’un món on les propostes ja s’han dissenyat pensant en viatjar, adaptar-se i fer-se tantes vegades com sigui possible. Precarietat i crítica del funcionament del sector a banda, Campi Qui Pugui, com a companyia de referència en aquest àmbit, ho demostra en cada espectacle. La recentment estrenada Matres, encara que es plantegi per grans escenaris, no és una excepció. Resulta fascinant descobrir, a mesura que avança l’espectacle, escenografies que s’empaqueten i adquireixen usos polifacètics, vestimentes base absolutament polivalents acompanyades amb els més senzills complements i incomptables jocs visuals la mar d’apanyats. A banda, i de nou Matres n’és una prova més, quan els espectacles estan pensats per girar molt, també estan molt rodats, afinats, apamats, i acaba sent un plaer deixar-se encisar per les fórmules màgiques, jocs de complicitat, trucs de guió que fascinen o toquen el cor i s’han anat descobrint passi a passi.
Matres posa en escena la història particular d’un dels membres de la companyia, Jordi Pedrós, la mare del qual va patir una llarga malaltia quan ell era petit. Com diu el títol de l’espectacle, han estat tres, les dones que li han fet, a la seva manera, de mare al llarg d’un trajecte vital guiat per adults constantment prenent decisions sense consultar l’infant en qüestió. Certament, lidiar amb la mort d’una mare és un tema delicat, que a priori espantaria una mica de tractar amb canalla. La proposta, doncs, valenta o agosarada de fer-ho, demostra que han de ser ben pocs els límits temàtics dels espectacles especialment dirigits a criatures. La realitat de la vida mateixa és tant bonica i divertida com inesperada i trista; per tant, també ho ha de poder ser el teatre que emociona més.
Potser, de fet, el què de posar un tema o un altre sobre la taula a través del teatre familiar rau en el com, en la forma de fer-ho. En aquest cas, l’excés de sensibleria o, fins i tot, de fantasia han estat elements encertadament descartats, per deixar lloc al to personal, quotidià i al joc. Matres hi suma l’aposta per ser àgil i efectiva, perfecte pels temps que corren. Inesgotables, s’embranquen en un treball de mitja màscara, convivint amb la manipulació del titella del petit Jordi. Les bèsties dels doblets, les gires i les furgonetes són en aquesta ocasió Aitana Giralt, Cristina Garcia, Erik Varea i el mateix Jordi Pedrós, essent el darrer el més tocat i desubicat en l’estranya coexistència de ser protagonista, narrador i actor en la història pròpia.
Amb una calidesa fina en el to i una proposta que arriba a l’estrena ja molt precisada, l’estètica, l’enfocament, el fil musical, i l’experiència sensorial en conjunt acaben fent del viatge des de platea un bany de llàgrimes implacable, que costarà d’oblidar. Públic dempeus, quan la feina s’ha fet ben feta.
