Unes màscares, una marioneta i molta emoció. 'Matres' és una peça de teatre familiar que aconsegueix tocar les fibres a tots els públics, també a uns adults abduïts per una màgia escènica carregada de delicadesa i sentiment. Fa temps que aquestes tècniques teatrals han deixat de ser territori exclusiu dels més petits de la casa. Així ha succeït amb Kulunko Teatre, que des que en el 2010 ens meravellés sense necessitat de paraules amb 'André & Dorine', la seva inoblidable incursió en l'Alzheimer amb la tècnica de les màscares, ha anat sumant premis Max amb els seus posteriors títols, 'Solitudes' i 'Forever'. També amb l'objectiu de conjuminar públics l'actor Jordi Pedrós i l'actriu Cristina García van crear en el 2008 la companyia lleidatana Campi qui pugui. Volien basar el seu treball en un imaginari i un humor que connectés amb totes les edats barrejant màscares, marionetes i teatre de text, i ho han aconseguit amb peces com les premiades 'Manneken's piss' i 'Camí a l'escola'.
En 'Matres' afronten el seu projecte més personal en adaptar l'experiència real de la infància de Pedrós, en un treball de creació col·lectiu dels quatre intèrprets (Aitana Giralt i Erik Varea, a més dels citats fundadors) i Marc Espinosa. Havien d'enfrontar-se a la tragèdia més gran d'un nen, la malaltia i pèrdua del ser més volgut, i ho fan amb exquisit tacte i tendresa, esquivant l'enfocament sensibler i plantejant la qüestió crucial sense tabús: com i quan explicar-li al petit la situació.
L'actor Jordi Pedrós introdueix la narració de la seva pròpia història, que passarà a ser protagonitzada per marionetes i màscares, sota la fluida direcció de Rosa Díaz. L'escenografia, atractiva i funcional, ens porta a la casa d'un poble de Lleida. El relat comença amb la feliç arribada de Jordi a la família, formada per dos germans –interpretats per dos actors sense artifici- i les tres dones que marcaran la seva vida: la seva mare, la seva àvia-padrina i la seva tieta, que apareixen en escena sempre amb màscares. Aquestes màscares no arriben a tapar les boques dels intèrprets, la qual cosa els permet obrir l'arc de les emocions. Per contra, el personatge de Jordi és recreat per una marioneta el rostre de la qual té la boca molt poc perfilada, com si no tingués, una gran troballa en fer que l'expressió es concentri en uns ulls grans de sorpresa i innocència que comencen a conèixer el món, i que en algun moment poden expressar tristesa o ràbia.
El pes de l'humor recau en el personatge de la padrina, una autoritària rondinaire que posa en escac a en Jordi i a tota la família, mentre la tia és el contrapunt alegre. El viatge ens porta d'un extrem a l'altre; de la comèdia a la tragèdia per un camí sembrat de camamilles, jocs, deures i descobriments. Fins que la malaltia i la mort truquen a la porta. Les aparicions de Pedrós van puntejant breument el relat, que conclou amb una última i positiva reflexió. Encara que va perdre a la seva mare de petit, va ser afortunat de tenir tres mares i aprendre d'elles. L'àvia li va ensenyar a treballar, la tia el que és l'amor i la seva mare, a no rendir-se mai. I en el poètic final apareix l'actor amb tres marionetes de Jordi jugant en el camp de camamilles com feia primer amb la seva mare i després amb la tia i la padrina. Una història senzilla explicada amb el llenguatge del cor.
