Els quadres d'Egon Schiegel tenen un dolor pertorbador. En silenci expressen un dolor profund. La Royal Shakespeare Company , que ha ambientat aquest clàssic de Shhakespeare en la Viena de 1900 ha estirat d'aquest dolor callat per il·lustrar la situació social de les dones davant de l'autoritat. Shakespeare dóna major poder a la dona en els barris baixos (als bordells) però que, quan suurten d'aquell esai prohibit perden tota capacitat de fer-se valdre.
La Royal Shakespeare Company (RSC) transmet la saviesa i ironia de Shakespeare a cops d’alenades. Tal com sona. El bon i intel·ligent duc fa un gest, entre desagradable i de superioritat, obrint la boca repetidament, (com un tic) abans de prendre una decisió ferma. Isabela, descriu amb una aspiració d’aire inquieta, com si li faltés aire, quan el duc sentencia el seu futur, aparentment, feliç.
El 2006 la Royal Shakespeare Company va anar al TNC a representar Els contes de Canterbury, una peça molt lúdica en què podien explotar la seva ironia inacabable. També aquest Measure for measure té alguns moments de floret dialèctic entre els personatges, de caricatures de les que poder riure àmpliament (com el policia estúpid i escrupolosament ridícul; l’aristòcrata que enganya tant com faci falta per fer-se veure; o el condemnat que prefereix que l’executin un dia que no vagi begut).Però l’obra va agafant una amargor, una profunditat que despulla les baixeses d’Angelo i la hipocresia regnant en aquell regne.
En la posada en escena, la il·luminació reforça les expressions dels intèrprets i decideix situar les localitzacions amb projeccions (algunes amb una perspectiva preciosa) innecessàries. Tot i això, segueix manant el pes dels actors. tots construint un drama conjuntament des dels seus personatges en concret (a diferència del Measure for measure de Declan Donellan del 2015 en què el moviment absorbent dominava sobre un espai conceptual entre els dos cubs gegants). Gregory Doran a diferència de Declan Donellan mostra el terrir en la mirada d’Isabela els ulls i la mà a la boca (que evoquen a la pintura d’Egon Schiegel); mentre Que Donellan era més explícit en el moment que Angelo consumava la seva perdició. Per cert, que, l’Angelo de la RSC tot i la seva aparent rectitud moral, sempre camina amb una espatlla més alta que l’altra, com insinuant una incipient gepa, com la de Ricard III.
La Royal Shakespeare Company potencia la comicitat. Fent que la madam del bordell sigui un actor disfressat barroerament. O exprimint el joc de paraules i fent-ho evident al públic, des de la mateixa sobretitulació. Però també busca instants de bellesa pivotant amb Isabella, com si fos un personatge retratat per Klimt en uns daurats que no voldria o amb el cant de consol de l’arrencada de la segona part. Hi ha un treball precís, meticulós. Tothom s’adreça al focus d’atenció, encara que, aparentment, es mostri una escena coral de moviment de prostitutes amunt i avall i clients.
