Què fem amb això? Dins quina categoria ho fiquem? Quin gènere li assignem? Classificar i catalogar les coses sempre ha estat una ambició dels humans , sens dubte derivada d’aquell neguit que sovint provoca allò que no tenim del tot sotmès a control. I és per això mateix pel que els estudiosos del teatre de Shakespeare, quan es van trobar davant aquelles obres seves que no semblaven pertànyer a cap gènere en concret i mostraven una mena de desconcertant ambigüitat tant pel que fa a la seva construcció i a la seva tonalitat com fins i tot a l’actitud dels seus personatges, van començar a referir-se a les “Problem Play” del bard. Un grup en el qual cal incloure aquesta Measure for Measure de forma ben justificada, si apliquem els criteris abans indicats. Una cosa és ficar alguna que altra escena de comèdia dins tot un senyor drama encara que sigui per rebaixar tensió i relaxar el públic ( quelcom que Shakespeare va fer sovint, com ho han fet tants altres dramaturgs de diverses èpoques ), i l’altra es presentar-te quelcom que quan sembla portar un clar ritme de comèdia deriva dramàticament cap a una situació en la qual entra en joc tant la integritat ètica com la integritat física d’uns personatges sotmesos a la cruel hipocresia del poder.
Cert : el que es mou sempre al llindar de la tragèdia – qualsevol sentència injusta és una tragèdia; només cal pensar en el nostre ara i aquí mateix- i és a punt de culminar en una terrible execució , s’acaba tancant sense que la sang arribi a vesar-se. Però alhora, el final de Measure for Measure és un dels més desoladors finals de tot el teatre de Shakespeare. Aquelles persones àvides de fer-li un Me Too a Willy per culpa de L’amansiment de la fura ,haurien de fixar-se en aquest final en què la novícia Isabella que tant ha lluitat per salvar la vida del germà Claudio ( l’únic delicte del qual és haver tingut sexe amb l’ara embarassada dona que tant l’estima també a ell ) preservant alhora la virginitat que el poderós depredador sexual Angelo li vol robar com a moneda de bescanvi, resta en aclaparador silenci. Un brutal silenci que deixa ben a la vista tant la condició sotmesa de la dona, com la temible falsedat del governant teòricament justicier que darrera la seva mirada amable es mostra ben disposat a repetir allò que de forma barroera havia intentat el fanàtic Angelo. I quan et converteixes en captiva del teu salvador, llavors sí que se’t tanquen totes les portes.
Quin personatge, aquest Duc de Viena al qual m’estic referint! Un personatge que sovint ha portat de corcoll als ja al·ludits estudiosos de l’obra de Shakespeare. Quan comença l’obra, se’ns presenta com un respectat governant de bon talant que no vol seguir suportant el pes del poder i el delega en Angelo per tal de prendre el camí del retir espiritual. Però tot seguit, ens ve a dir que donat el seu caràcter i la por a perdre l’afecta del poble li ha estat difícil aplicar amb el rigor necessari l’estricte codi moral i les lleis restrictives en les quals ell mateix creu. És a dir: ens ve a dir que ha posat a Angelo en el seu lloc per tal que aquest faci la feina bruta mentre la seva imatge roman intacte. Molt bonic! Però alhora, està decidir a sotmetre a estricte vigilància totes les passes que doni el seu protegit . I no dubte en fer-se passar per venerable frare per tal de convertir-se en confident de qui sigui, i manipular amb paranys a qui calgui. Per dir-ho a la manera com ho ha dit aquest dies un destacadíssim polític referint-se a una terrible sentència, ell és el bo de la pel·lícula, i si guanya ell, perden els dolents. Però la bondat d’aquest duc en realitat mereix tan poca confiança com la d’aquest altre destacadíssim polític local que potser ha vist masses pelis de soldats bons del setè de cavalleria massacrant indis molt dolents. La bondat d’aquest duc està feta de pur encobriment , i deixa en evidència mecanismes de poder que es repeteixen en forma de bucle . Quelcom que culmina en l’educada proposició que el duc li fa a Isabella, i que demostra que ella s’ha convertit també en objecte del desig d’ell. Davant el desig d’aquell altre Angelo que li oferia la vida del germà a canvi d’una estona de sexe, Isabella disposava d’un contundent vocabulari. Però el desig que està manifestant el duc ( i que com ell és “un home de bé”, segur que s’oferirà revestit en forma de proposició matrimonial) la deixa muda de perplexitat, muda de impotència.
A l’escena inicial del muntatge de l’obra que la Royal Shakespeare Company ha presentat al Temporada Alta sota la direcció de Gregory Doran, el duc se’ns presenta vestit amb uniforme de gala al bell mig d’un saló d’aquella Viena imperial de principis del segle XX. Al seu voltant, les parelles ballen el vals, com està manat donat el lloc i l’època. Però la mirada del duc ( que com ja ha quedat clar per tot el que hem dit abans, no deixa de ser un moralista latentment immoral) delata ja una mena de incòmoda desaprovació. Al cap i a la fi, cal recordar que abans de convertir-se en ball de la cort, el vals havia estat també condemnat per aquelles ànimes bones que saben sempre on trobar signes de lascívia desfermada. Tornant al principi : la Viena triada per Doran és un bon exemple de la tensió que s’origina entre la fastuositat del control aparent que exhibeix un imperi que es mira al mirall amb vanitat , i el cop a la vanitat i al control que li estaven propinant a l’imperi decadent un grapat d’artistes plàstics a la recerca de la carn que escandalitza, músics poc harmònics amb febre dodecafònica o aquell il·lustre doctor ( Sigmund per als amics) amb ganes d’obrir-li la porta d’una vegada a l’inconscient . I en aquest sentit, és una llàstima que el muntatge de la RSC hagi arribat a Girona desproveït de les grans parets de miralls que es poden entreveure als clips de l’obra que podeu trobar al mateix web de la companyia. Juraria que les imatges reflectides li deuen donar una més intensa força a l’espectacle, reforçant el caràcter especular d’una obra en la qual, paradoxalment, només les putes dels bordells i els seus proxenetes mostren el mateix grau de integra sinceritat que exhibeix en tot moment Isabella. Lluny de la cort pútrida d’hipòcrita corrupció moral, és als carrerons dels barris baixos de la capital imperial on es pot reconèixer la petjada d’aquell desig que els creadors i pensadors que compartien ciutat amb l’emperador estaven conduint cap el divan . Privades del joc d’aquests miralls als quals tan profit va saber treure també aquell altre gran cronista de la Viena fi d’imperi que va ser l’admirable cineasta Max Ophüls ( busqueu La Ronde , Madame de... o Carta d’una desconeguda per comprovar-ho) , les projeccions amb què la RSC ens desplaça pels diferents escenaris de l’obra agafen un aire excessivament funcional un xic rutinari que de ben segur deuen prendre una altra dimensió quan les veus també reflectides.
Dit això, cal afegir que tret del canvi d’època, Doran ens presenta una versió del text molt ortodoxa en altres sentits. De fet, Doran ja donava mostres d’aquesta ortodòxia que pot semblar un xic tímida al seu recent – i una mica irregular- Rei Lear. Sovint, la mateixa RSC de la qual ell és alhora director artístic ha exhibit uns signes de gosadia dels quals aquesta proposta prescindeix. I tenint en compte que l’anterior vegada que l’obra es va deixar caure pel Temporada Alta va ser mitjançant un tan admirable com torrencial muntatge presentat per la seu russa de la companyia Cheek by Jowl que dirigeix el gran Declan Donnellan, aquest record pot jugar en contra del muntatge de Doran. Però l’ortodòxia és quelcom del tot reivindicable, quan se’ns presenta servida per un fantàstic grup d’actors i actrius com els que reuneix la RSC. I quan mostra els nivells de qualitat que exhibeix aquest espectacle que salva amb precisió les dificultats del text ( aquelles contra les quals va naufragar una mica Calixto Bieito quan va dirigir l’obra al TNC). I que sap mantenir tota l’estona un exquisit equilibri entre els moments de comèdia envaïts per ràfegues d’absurd i de crueltat ( veure com a mostra els fragments protagonitzats per un aprenent de botxí i el seu eixelebrat futur executat ) i la tensió dramàtica que es va gestant en les magistrals trobades que mantenen Isabella i Angelo. Doran és capaç d’introduir a l’escenari un moment de potent melangia amb l’ajut d’una cançó ( l’inici de la segona part de l’espectacle), sap mostrar-te totes les mirades que amaga la mirada del duc ( excel·lent Antony Byrne), i tota la tensió que acumula amb la seva gestualitat el cos d’Isabella ( brillant Lucy Phelps), i sap com aconseguir transmetre’t tota l’empatia que Shakespeare mostra per a la seva colla d’habitants dels baixos fons . Potser el seu espectacle no enlluerni ( potser també precisament perquè ens hem quedat sense els ja esmentats miralls enlluernadors) , però exhibeix solidesa i rigor, i sap com fer sortir a la llum tota la podridura d’una cort que funciona com a reflexa de tantes altres corts, de tantes altres hipocresies , de tants altres falsos moralismes mancats de veritable ètica.
