Medea. Emma Vilarasau

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Roger Coma , Joan Sureda, Emma Vilarasau
Adaptació:
Lluís Pasqual, Alberto Conejero
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
So:
Roc Mateu
Vídeo:
Carles Tamayo
Ajudantia de direcció:
Leo Castaldi
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Medea i Bérénice. Dues dones, dues estrangeres. Quan el destí les converteix en desarrelades, només els queda el dret de patir o de desencadenar la tragèdia. Dues opcions, dos clàssics per al nostre present convuls.

Alejandro Andújar, finalista a espai escènic dels Premis de la Crítica 2018

Pascal Mérat, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Carles Tamayo, finalista a eines digitals als Premis de la Crítica 2018


Crítica: Medea. Emma Vilarasau

02/05/2018

Intensitat interpretativa i sobrietat formal

per Teresa Ferré

La foscor i el buit marquen el camí cap a la gola del llop, aquesta tragèdia majúscula que és Medea, una de les apostes fortes d’aquesta temporada del Lliure que d’entrada té més d’un al·licient per atreure el públic: la protagonista, la versió a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca que signen Alberto Conejero i Lluís Pasqual directa al moll de l’os i d’una hora de duració, i la concepció escenogràfica que torna a mostrar la versatilitat de la sala Fabià Puigserver.  (...)

Andreu Benito és un Creont d’equilibri convincent també quan és un espectador més, mentre Roger Coma ha dibuixat un Jasó fermament discret. Tots dos secundaris d’Emma Vilarasau,  qui arrenca en un estat d’ira que mantindrà fins al final a base d’extenuació física i psicològica. Una entrega poques vegades vista en un escenari. (...)

No és el primer cop que Emma Vilarasau interpreta una mare que mata els descendents. Ja ens va colpir aquella Nela de La infanticida, monòleg dramàtic en vers de Víctor Català que va interpretar el 2009 al Romea. Amb Nela podíem empatitzar amb la seva decisió, però Medea continua plantejant-nos un incògnita que dos mil anys després encara ens resulta incomprensible i inquietant. Aquesta adaptació, però, té l’encert de potenciar altres aspectes que ressonen actuals convertint l’espectacle en una proposta molt recomanable per deixar-se fascinar per l’eternitat de la tragèdia com a gènere teatral.