Una enorme caixa negra de parets fosques i terra humit damunt del
qual dos nens juguen a pilota amb un tècnic del teatre convertit per una estona
en actor futbolístic, mentre per una no menys immensa pantalla desfilen potents
imatges de concerts en blanc i negre ( Nirvana, en concret, en el moment en què
vaig entrar al teatre ) . Així és com ens rep aquest cop Lluís Pasqual : recordant-nos que aquesta fantàstica sala que és el Lliure
de Montjuïc , va ser pensada per Fabià Puigserver com un espai en permanent
transformació capaç de sorprendre’ns un i altre cop. I preparant-nos ja
d’entrada pel concentrat de tragèdia –seixanta minuts de màxima intensitat- que
és a punt de desencadenar-se aquí dins, coincidint amb la gran tromba d’aigua
que cau a l’escenari :des que Ivo van
Hove va presentar “La força oculta” en
aquesta mateixa sala, no s’havia vist res semblant a Barcelona.
Llavors, sota la pluja que cau a bots i
barrals i que amenaça amb anegar-ho tot, irromp amb fúria, dolor i ràbia
infinita la Medea d’Emma Vilarasau. I
allà es queda , sense rebaixar mai ni un punt d’aquesta fúria, d’aquest dolor i
d’aquesta ràbia, agitant-se nerviosa entre crits plens d’angoixa, exhibint tota
la impotència d’un animal acorralat –només cal veure-la , corrent per l’escenari
encaputxada com si estès a punt d’anar a una mani anti sistema i molla fins els
ossos- i exhibint alhora l’amenaça d’una
desesperació que pot fer encara molt de mal al seu voltant . Mostrant en tot moment les ferides, per tal que ningú
pugui oblidar-se de l’ofensa brutal de la qual està sent objecte. De fet, si
algun petit retret se li pot fer no pas a la sensacional creació d’una
Vilarasau imponent sinó a la forma com
Pasqual aborda el personatge, és que no ens permet mai veure una Medea situada en
cap altre registre que no sigui aquell que es mou en tot moment al límit. Fins i tot, quan resta
exhausta. Tot i que la mirada de Vilarasau adreçada de tant en tant al públic o increpant-lo per tal que rigui davant
la “comèdia” que s’està representant
davant els seus ulls, sí transmeti alhora la ferotge vulnerabilitat d’aquesta
dona estrangera que, igual com és capaç d’acceptar totes les malifetes que ha
fet en nom de l’amor, és capaç també d’autodestruir-se destruint allò que més
estima. I que, igual com ens horroritza per l’acte que és a punt de cometre, és
capaç també de generar en nosaltres prou nivell de comprensió com per entendre
perquè els fa.
Pasqual ens presenta una “Medea” tan
visualment aclaparadora com radicalment sòbria; dos conceptes aparentment
antitètics que aquí, conviuen amb resultats sovint fascinants.
Pasqual, com ja he dit, , no li permet a la bruixa estrangera ( i
aquesta idea d’estrangeria que condemna a la marginalitat està també molt ben
plasmada ) ni un segon de relaxació . I , per contra, no li permet al rei Creont
d’Andreu Benito que expressi com cal el
seu dolor davant l’assassinat de la filla; en aquest cas, crec que la contenció
resulta excessiva.
Però més enllà d’aquest parell de decisions
potser qüestionables, ens presenta un muntatge tremendament potent (cal
destacar també la molt ajustada presència del Jasó de Roger Coma) , i ple a
vessar d’escenes tan intel·ligentment impactants com ara l’esplèndid moment en
el qual Medea culmina el seu acte de venjança en companya d’aquells mateixos
nens que, fa una estona, jugaven tranquil·lament a pilota. Quantes coses
terribles , poden passar en tot just seixanta minuts!
