No és gens fàcil enfrontar-se a un mite com
Medea d’Eurípides i menys en dansa, un llenguatge que, en aquests temes, sol caure
en suplir les paraules per gestos grotesc i pantomímics. Però aquest no és el
cas de Thomas Noone que ha sabut donar a la seva obra un caràcter sobri i
equilibrat. Amb una nitidesa extrema, el coreògraf atorga a cada personatge una
personalitat pròpia, que es manté tant en la presència individual com en
fragments col·lectius.
La tragèdia d’una dona que mata als seus fills
per venjar-se del pare d’aquests pel fet
de menysprear-la i anar-se’n amb Glauce, filla de Creon, es fa palès i queda
suficient perfilat perquè el públic identifiqui
als personatges i, el més important, senti les tensions i atmosferes que viuen
els sis protagonistes. Noone utilitza un
llenguatge coreogràfic que, si en aparença es percep lleuger i dinàmic, conté
una dificultat tècnica que queda molt ben difuminada a favor d’un moviment
respirat i generós en matisos. Evolucions molt lineals i exigents, coreogràficament
parlant, es barregen amb petits gestos,
i són aquests precisament els que molts cops donen el baròmetre de la tragèdia.
La interrelació dels ballarins passa per un
ventall de construccions, des d’una mirada plena despit, fins a unes
edificacions corporals que dibuixen belles o colpidores estampes en l’espai. Un
espai, una atmosfera, que és un plat fort d’aquesta obra. I aquest suggestiu ambient,
per on deambulen les emocions més extremes i primitives, es construeix gràcies a la notabilitat de Peter Lundin, un excel·lent dissenyador d’il·luminació
que té en el seu currículum el fet d’haver treballat per la companyia Cullberg,
experiència de la qual sap treure un bon rèdit. Un altre element importantíssim
és la música de Jim Pinchen, un compositor multi-instrumentalista que ha creat una banda sonora electrònica amb
una àmplia escala de sons, des de referències urbanes fins a cants i ritmes contemporanis,
sense deixar de banda el renill d’un cavall o el soroll de l’aigua quan cau.
Esplèndid.
Un únic però es troba en aquesta Medea, i és
la desigualtat que hi ha entre els ballarins. Si bé no hi ha cap diferència que
desentoni suficient per a treure-li mèrit
a l’obra, Noone hauria d’intentar que tots els personatges tinguessin el nivell
que li saben donar Alba Barral al rol de Medea, dura i trencada pel dolor, i,
especialment, Karolina Szymura, en el paper de Glauce, en el qual la ballarina s’exhibeix
com propietària d’un moviment altament notable.
