Medea. Thomas Noone

informació obra



Ajudant de direcció:
Nuria Martínez
Intèrprets:
Javier G. Arozena, Alba Barral, Jerónimo Forteza, Erik Regoli, Karolina Szymura, Eleonora Tirabassi
Composició musical:
Jim Pinchen
Il·luminació:
Peter Lundin
Producció:
Sara Esteller, Mercat de les Flors, Thomas Noone Dance
Companyia:
Thomas Noone Dance
Coreografia:
Thomas Noone (Many)
Direcció:
Thomas Noone
Sinopsi:

Dansa física en una versió actual del mite

La Medea d’Eurípides és una de les històries de traïció més dramàtiques mai escrites. En la versió del mite que recrea Thomas Noone som testimonis de l’amor i el desamor, l’admiració i el menyspreu; veiem com els personatges competeixen entre ells a través de l’ús d’una dansa rica, complexa i molt física que ofereix un contrast entre un elevat dinamisme i moments d’exquisida fragilitat i intimitat.

Els intèrprets teixeixen la seva pròpia realitat. Com a espectadors veiem les nostres debilitats en un mirall, exposades pels personatges que fereixen i són ferits. La destresa i vigor dels ballarins es potencien gràcies a una banda sonora electrònica enriquida amb influències urbanes contemporànies.

Thomas Noone és un coreògraf que imprimeix a les seves creacions un estil físic i atlètic. Treballa amb la seva pròpia companyia a Barcelona des de 2001 (resident del teatre SAT! des de 2005). També treballa com a coreògraf convidat per a companyies internacionals com ara Norrdans (Suècia), Ballet du Rhin (França), Company E (Washington) o Stopgap (Gran Bretanya).

És director artístic del festival Dansat des de 2006 i assessor de dansa de la programació regular del SAT!. Ha organitzat per al teatre activitats addicionals de caràcter internacional (Grec, Aerowaves) i la setmana de la dansa integrada des de 2009. L’any 2011 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona.

Premis de la Crítica 2015. Premi a espectacle de dansa


Crítica: Medea. Thomas Noone

11/02/2015

Tragèdia grega amb una delicada coreografia física, amb carícies més que cops

per Jordi Bordes

Thomas Noone s'ha aventurat en estirar els personatges de Medea per construir una escenografia. És doncs, una peça que insinua una relació dels ballarins que s'anirà transformant a mesura que avança la peça. Té una evident estructura narrativa. Però no hi aborda gaire res més. Potser això dificulta poder entendre el moviment de cada ballarí per expressar la seva situació d'aparent felicitat a venjança freda i dolorosa. Els sis ballarins es mouen amb una coreografia molt variada. És en les repeticions (sobretot entre el primer i el darrer quadre) els que expressen millor la intenció, gens gratuïta, de triar aquest títol d'Eurípides. No només la joventut o l'alçada dels ballarins marca el perfil de cada personatge, també ho fa el seu tipus de ball. Així, Medea és turmentada; els fills sempre planant sobre l'aire, molt naïf, naturals, frescos. Jason és capriciós i no té gaire en compte el seu comportament. Glauce i el seu pare ballen molt lliures, despresos de qualsevol moral i quasi inconscients de la tempesta que els caurà a sobre. L'espai és blanc però amb unes tonalitats (gràcies a una il·luminació que combina diferents temperatures de focus, a més dels filtres) que difuminen l'escena, com dotant-la d'un cert aire de faula per caure en la contundència de la llum i dels fets més tràgics.

Una tragèdia s'exclama sovint per la duresa dels moviments, sobretot si es tracta d'una dansa que practica la fisicalitat, el contacte. Però Thomas Noone aporta un contacte molt delicat, més que de cop és de carícia, de mà que rellisca sobre l'esquena de l'altre. Té un aire entre tendre i sinuós que li dóna una textura molt inquietant. Probablement, amb petites acotacions projectades al fons blanc o petites insercions narratives d'àudio ajudaria a situar millor l'espectador que no està al cas del mite de Medea. Per tant, és millor anar llegit mínimament. Però, si no es coneix, es capta la relació d'uns personatges que (exceptuant el solo d'introducció) anirà fent-se més doloròs, fins a la mort, com tota tragèdia grega exigeix.