Miralls

Familiar

informació obra


Sinopsi:

Baixem per les Rambles i entrem al Liceu. Canviem els sorolls de la ciutat per un espai que ens convida a tornar als nostres inicis.

Com sonava el món dins de l’úter matern? Quines són les primeres músiques que vam sentir? Com hem construït el món que ens envolta a través del so i del moviment?

Miralls ens permet refer el camí des de la descoberta del jo fins a la immensitat del món. Des de la trobada amb les diferències de l’altre a la presa de consciència que junts formem part d’un mateix tot.

A través de la música i la dansa, Miralls busca crear una experiència sensorial de connexió i proximitat amb els infants.

Miralls com a referent d’una experiència, Miralls com un dels espais emblemàtics del nostre Teatre.

Recomanat a partir de 3 anys

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Miralls

30/03/2022

Fer volar la imaginació amb un reflex

per Jordi Bordes

Jugar i compartir. La proposta d eMiralls és minimalista. Es tracta de generar sensacions, espais de sorpresa i joc i de mirar de compartir l'experiència. Per això, es rocura que la canalla canti la tonada de la cançó al final de l'espectacle. La proposta de Miguel Gené (idea i direcció musical) i de Quim Serra, de Factoria Mascaró (L'estrella que volia tenir cua) és hetèria. No s'enganxen a cap història ni personatges. Tot vola, és aire, suggerència, invitació a descobrir. Els ballarins, qiue són els que busquen mes aquesta connexió física surten del darrere del foyer creuant la zona d'on estan els espectadors, marcada per un linòleum que fa la funció de passadís.

No hi ha interacció física entre els músics i la canalla (com sí en altres treballs com Bitels per a nadons, Música per a nadons...). Tampoc hi ha l'habitual joc d'accions que es mira d'invllucrar-los acompartint algun element (30 elefants sota un paraigua). Sí que, cap al final, els mestres reparteixen una mena de mirall que s'assembla al que utiliza la cantant (Eulàlia Fantova, una veu lírica dolça que abraça l'escena com la tela de seda) i els dos ballarins. Es mira de fer el joc de la rateta. Uns moviments fuga+os de joc, que s'afegeixen a accinms molt visuals com caminar sobre el núvol, jugar a fer de miralls dins dels marcs o deixar-se engolir per una tela que envaeix l'escenari a l'arrencada d el'espectacle. Una peça per deixar-se portar, i que sedueix la canalla per moments. La música és un acompanyant, mai juga al contrast amb el que es presenta l'escena. Tots remen a una, com qui vol que la ploma no caigui maidel corrent d'aire que impulsa un ventall blanc.