Miseria

informació obra



Autoria:
Queralt Riera
Direcció:
Sergi Pompermayer
Intèrprets:
Felipe Cabezas
Sinopsi:

Barcelona, amb el seu paisatge marí i urbà, pot ser un paradís i també pot ser l’infern. La misèria és com un desert que avança implacable i erosiona la vida de tothom. Aquesta peça és la crònica d’un suïcidi. Un cant a la vida i a l’amor, però sobretot una crítica social aguda i fina. Miseria és una radiografia de l’ara i aquí, és un tou de reflexions i sentiments i impulsos. És un crit, és un silenci. És una mica de llum quan tot el que t’envolta és boira densa. La vida i la mort poden ser tan accidentals com poètiques i al·legòriques.

Hi ha un home sol a l’escenari. Hi ha un home sol a l’escenari que se sent un home sol al món, també. L’acompanyem en un viatge pels seus pensaments íntims, pels seus records, les accions i la calma puntual. Miseria és una peça agredolça, que exposa amb transparència la bellesa i el dolor, l’amor i la mort. Perquè casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...

Firma la peça Queralt Riera, una llicenciada en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia (Barcelona) que des del 2017 estrena les seves obres i de vegades les dirigeix ella mateixa en escenaris de Madrid i de Barcelona. No love No sexTodosAquíL’amor (no es per mi, va dir Medea) o Pruna (premi Adrià Gual 2019 de l’Institut del Teatre, vist al Grec 2020) són algunes de les seves creacions escèniques. Dirigeix la posada en escena Sergi Pompermayer, un dramaturg, director i guionista que ha firmat conegudes sèries i treballs documentals per a televisió, a més d’haver escrit peces teatrals com ZowieÀngelsRefugiatsEl sexe dels objectes Cafè.

Crítica: Miseria

16/07/2021

Un 'subidón' de realitat

per Toni Polo

Una hora intensa, canyera, incessant, dramàtica, divertida, impactant, crítica, apassionada, tendra. Una hora en què Felipe Cabezas vomita un text de Queral Riera intens, canyero, incessant, etcètera, dirigit per Sergi Pompermayer. Tots tres aconsegueixen que aquesta infinitat d’emocions flueixi amb ritme, amb interès i amb complicitat. No cal més que una tauleta, una petita tarima amb uns neons a sota, que serviran per passar d’un tema a un altre, cigarretes, música i projeccions que donen suport, sovint, a la narració.

Després de suïcidar-se, el protagonista recorda alguns dels episodis de la seva vida, que ha acabat (no és cap espòiler) com ha acabat. La gota que va fer vessar el got: una multa per llogar a turistes una habitació (per necessitat) que mai no podrà pagar. I a ningú no li importa. Cada escena recrea un record, un dolor, una alegria (també),una anècdota de la seva vida. I un torrent de reflexions, de sentiments, d’impulsos. I, per sobre de tot, ell és mort, pot proclamar coses que alguns només imaginen com que “la vida duele mucho más que la muerte”.

Aquesta condició fantasmal l’autoritza a denunciar el sistema (capitalista), un ens orgànic, viu i voraç que s’ho empassa tot i deixar dolor: “A veces, cuando el dolor es tan profundo, las lágrimas saben que no le harán justicia y no aparecen. Afortunados los que lloráis vuestra muerte, porque no vivís en la pena seca”. La vida i la mort poden ser tan accidentals com poètiques i al·legòriques.

Cabezas pateix un subidón de realitat. Parla, s’accelera al ritme de la música. Calla. Silencis que diuen molt. Y un flash el fa continuar. Un altre registre: ara recorda una mica el ¡Van a por nosotros! d’Accidents polipoètics: “Se puede vivir con un euro al día, però... no es nutritivo”. Ara, sense deixar de parlar, travessa la minúscula platea de la Fènix, surt al vestíbul i s’obre una birra. Aaaah...! Refrescant. (Després, esclar, haurà de passar pel bany.) Tot molt proper, sincer. No deixem d’escoltar les raons d’un suïcidi, per molt poètic que sigui: per això estem davant d’una obra de denúncia i de crítica ferotge.