Miseria

informació obra



Autor:
Queralt Riera
Direcció:
Sergi Pompermayer
Intèrprets:
Felipe Cabezas
Sinopsi:

Barcelona, amb el seu paisatge marí i urbà, pot ser un paradís i també pot ser l’infern. La misèria és com un desert que avança implacable i erosiona la vida de tothom. Aquesta peça és la crònica d’un suïcidi. Un cant a la vida i a l’amor, però sobretot una crítica social aguda i fina. Miseria és una radiografia de l’ara i aquí, és un tou de reflexions i sentiments i impulsos. És un crit, és un silenci. És una mica de llum quan tot el que t’envolta és boira densa. La vida i la mort poden ser tan accidentals com poètiques i al·legòriques.

Hi ha un home sol a l’escenari. Hi ha un home sol a l’escenari que se sent un home sol al món, també. L’acompanyem en un viatge pels seus pensaments íntims, pels seus records, les accions i la calma puntual. Miseria és una peça agredolça, que exposa amb transparència la bellesa i el dolor, l’amor i la mort. Perquè casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...

Firma la peça Queralt Riera, una llicenciada en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia (Barcelona) que des del 2017 estrena les seves obres i de vegades les dirigeix ella mateixa en escenaris de Madrid i de Barcelona. No love No sexTodosAquíL’amor (no es per mi, va dir Medea) o Pruna (premi Adrià Gual 2019 de l’Institut del Teatre, vist al Grec 2020) són algunes de les seves creacions escèniques. Dirigeix la posada en escena Sergi Pompermayer, un dramaturg, director i guionista que ha firmat conegudes sèries i treballs documentals per a televisió, a més d’haver escrit peces teatrals com ZowieÀngelsRefugiatsEl sexe dels objectes Cafè.

Crítica: Miseria

20/07/2021

La Stand Up Comedy dels misserables

per Ramon Oliver


El cel està avui ben blau, i la temperatura convida a fer un bon passeig i contemplar per última vegada les millors vistes de la teva ciutat, aquesta ciutat que tant estimes i tant odies alhora: qui pot dubtar, que has triat el millor dia per a suicidar-te ! Evidentment, no ho dubta gens ni mica el suicida potencial a punt de convertir-se en suïcida real que protagonitza aquest ben tramat monòleg de Queralt Riera, interpretat hàbilment per un expansiu Felipe Cabezas amb ganes de fer-nos del tot partícips de la xarxa de misèries que l’han conduit a prendre tan irrevocable decisió. Tantes ganes en té de fer-nos entendre les seves raons i tan expansiu es mostra, que saltant-se del tot allò de la quarta paret, sovint es dirigeix a nosaltres com si fóssim col·legues seus de tota la vida, tot presentant-se alhora com si ell mateix fos un còmic al millor estil stand up comedy que busca amb un rictus d’amarga ironia l’aplaudiment final abans de fer el seu mutis definitiu pel fòrum.

Certament, com diu la mateixa Queralt, alguna cosa va malament ( molt malament) , “quan hem arribat a viure tan alienats del patiment de les persones que ens envolten”. Quan ens hem acostumat a amotllar-nos a les mil i una misèries quotidianes que semblen haver anul·lat la nostra capacitat de reacció. Quan les institucions i els consistoris que presumeixen de progressisme i activisme conviden a que els veïns i les veïnes es converteixen en delators els uns dels altres , i ( al nostre protagonista li acaba de passar, per culpa d’haver llogat una habitació del seu pis per tal de poder arribar a fi de mes) acaben presentant com a voltor a qui no fa altra cosa que intentar sobreviure. Quan (això també li acaba de passar al personatge) no resta ja ni l’aixopluc emocional , perquè la persona que compartia amb tu la vida se n’ha cansat ja també de tanta misèria ( la patent, i la que corre com una aigua subterrània que va podrint tots els fonaments) i ha partit cap a horitzons potser una mica menys miserables.

Però no desesperem, perquè el monòleg de Riera , malgrat la constatació d’aquesta misèria fàcilment recognoscible per tots nosaltres, vol també transmetre cert sentiment d’ esperança. Un sentiment que , en el text, esclata al llarg del tram final. I que es recolza en gran mesura en el convenciment de formar part d’un tot universal que ens fa partícips d’una energia comú. Per a l’autora, saber reconèixer-la , implica trencar amb aquesta alienació que ens impedeix apropar-nos al patiment dels altres; una alienació que forma part de l’entramat de recursos dels quals se’n serveix el sistema per tal d’imposar-nos aquesta misèria que és com el pa nostre de cada dia. De l’amarg humor amb el qual el suicida potencial va assenyalant l’estat d’enfonsament global en el qual es troba la seva existència, i fins a quin punt aquesta amenaça d’enfonsament es fa extensible a tota la societat que l’envolta, es passa a aquesta quasi epifania que li dona una nova perspectiva al seu acte letal. Tot i que la direcció un xic efectista ( les projeccions finals que remarquen en excés allò que transmeten les paraules, n’és una mostra) que Sergi Pompermayer l’imprimeix a aquest itinerari, no acabi d’ajudar a entendre com es desenvolupa. I tot i que el recurs d’estar saltant tota l’estona entre la misèria que es presenta gairebé com un acudit Stand Up i el moment introspectiu en el qual el personatge s’enfronta cara a cara amb l’angoixa , trenqui de forma massa constant la connexió emocional amb el contingut de la proposta. Això, encara que ajudi a entendre el balanceig mitjançant el qual un acte de mort en pot tenir alhora quelcom – o fins i tot ,molt – d’afirmació d’amor a la vida.