Felipe Cabezas es transforma, en aquesta ocasió, en un monologuista cínic. Que es riu de la misèria pròpia i forània mentre es fuma un piti o es pren d’un glop un whisky. Queralt Riera també fa un salt mortal perquè presenta una obra amb un personatge amb un discurs que es contradiu al que pensa i que va sobrevivint però sense opció de transformar marcs temporals o discussions entre les seves repliques com és habitual en alguns dels seus treballs (Pruna, L'Amor (no es per a mi, va dir Medea), Amor mor o Forquilla Mitjó Arracada)
La misèria és la que escupen contínuament els Telenotícies i els diaris. Sentir-se la baula feble del capitalisme és ingrat. Però, tot i disposar d’una tribuna, d’una gent que l’escolta (ni que sigui per riure-se’n) no en fa ús. La seva denuncia no és incendiària com podria ser la de Leo Bassi o Jango Edwards. O Pepe Rubianes. La radicalitat ve domesticada, és de cel·lofana, no té la consistència dels que han rebut amenaces de bomba feixistes o denúncies als jutjats. És un relat d'un personatge vençut, aclaparat.
En aquesta mena de pub (com si fos un antic local del Paral·lel dels temps de l’anarquia i la revista) es creu amb els descreguts, s’advoca per un món que els té atenallats. El protagonista s’ofega amb les imatges que impacten en el que seria el seu món utòpic, ideal, però sucumbeix generant un producte de consum més. La seva ruïna és la nostra misèria. Amb o sense estabilitat econòmica, el cant de sirenes de la por, de l’ambició, de l’ordre apaga cap revolució. Aquest és el veritable drama d’una peça que sucumbeix, coherent, tot i que amb una aproximació estranya, que no empatitza, que semiescenifica un personatge de farsa. Resulta, ara, que Raffaela Carrá tant útil per a cadenes privades, era revolucionària. Ens falta context. Ens falten revolucions. De cançons i de fets. La conclusió, coincideix, en format cuplet, a Passar revista de la gent de LAminimAL que van fer el muntatge per a la campanya Arnau itinerant. També Hernán Cortés se escribe con Ñ té un cert aire a perplexitat: no s'està satisfet en el món en què es viu però la lluita s'acaba amb una consigna cantada pels carrers...
En aquest món, canten tots aquests títols d'aquest Grec, estem curts d'èpica, de radicalitat. En aquest panorama, abandonar és proclamar públicament la derrota. Ben diferent és el final que proclama Sóc el vent, en què es veu la mort com un alliberament, superant l'estampa degradada d'una societat apàtica, de la que també s'hi fuig. Aquest humor cínic del monologuista no li dóna altra escapatòria, i l'accepta des de la derrota.
